La revolta dels jutges

Destacats jutges i fiscals s’han amotinat contra l’Executiu de coalició presidit per Sánchez. Que ningú se senti enganyat: és un desafiament polític en el sentit despullat del terme, una escomesa d’un poder de l’Estat contra un altre. La bel·licositat de jutges i fiscals –d’una part molt substanciosa d’ells– va començar a créixer amb la proposta d’Estatut català, finalment amputat pel Tribunal Constitucional. Després vindria l’anomenat procés i, una vegada acabat, vindria la seva ressaca, l’etapa que estem vivint.

Mariano Rajoy es converteix en president del Govern espanyol el desembre del 2011. L’inici del procés es pot datar l’any anterior, el 2010, quan la sentència del TC sobre l’Estatut, un Estatut al qual havia sigut donat suport pel Parlament català, el Congrés dels Diputats i, el més important, la ciutadania. En un moviment insòlit, el Constitucional va corregir els polítics i el poble català. L’Estatut vigent és, doncs, aquell que els jutges van dictar llavors.

Quan els poders establerts a Madrid es van adonar que el procés anava de debò –segona meitat del 2012– Rajoy va cometre el gran error. Va determinar que no seria la política la que resoldria l’assumpte, sinó els jutges i els cossos de seguretat. Va renunciar, va desertar de la seva responsabilitat. Va treure el geni de la llàntia. Els jutges es van envalentir. Se’ls estava dient que ells eren els bons i que el seu destí era derrotar els dolents –els independentistes– i salvar Espanya. En aquells anys previs a octubre del 2017 i el "¡a por ellos!", Felip VI substitueix el seu pare com a cap de l’Estat.

Les cúpules judicials i de fiscals són marcadament de dretes. Igualment, ho són les principals associacions que els reuneixen. Per això el PP s’obstina que "els jutges elegeixin els jutges" en el cas del Consell General del Poder Judicial. Les explicacions possibles resulten variades, però també són com són perquè la Transició a la democràcia no va suposar un canvi de cultural real, profund, en aquest àmbit, on l’endogàmia és òbvia i espesseix. Enlloc es caracteritzen els jutges, com a col·lectiu, per la seva modèstia. Tampoc a Espanya. Mantenen un gran poder sobre la vida dels seus conciutadans, un fet que potser resulti incompatible amb la humilitat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els jutges eren contraris a indultar els independentistes. Més encara ho són a l’amnistia, que interpreten i senten com un afront, un atac, una traïció. És, per a ells, com si els diguessin que el seu afany de res ha servit, com si se’ls digués que, en el fons, els bons són els altres. No és així, però és així com molts ho perceben. Contra els indults hi podien fer ben poca cosa, ja que els atorga el Govern. És diferent amb la llei d’amnistia. Contra això sí que poden –amb, per descomptat, l’ajuda del PP i Vox, i els mitjans de comunicació afins– lluitar. I s’hi van posar. ¿Recorden Aznar? "El que pugui fer, que faci; el que pugui aportar, que aporti; el que es pugui moure, que es mogui", va convocar.

Avui a Espanya passen coses com que a un jutge, García Castellón, se li acudi que les protestes de Tsunami Democràtic són terrorisme i que el capitost dels terroristes és Carles Puigdemont. Curiosament, aquesta especulació brolla al crani del jutge coincidint amb el pacte d’investidura entre el PSOE i Junts –que comporta l’amnistia–, i després d’un munt d’anys. Després hi ha els fiscals que secunden García Castellón. O els jutges que opinen i fins i tot es manifesten –del tot inapropiadament– contra una llei que no existeix, i que s’esvaloten gremial i dramàticament quan se’ls critica. I el Rei donant-los ànims amb estudiats gestos i missatges incrustats en els seus discursos.