La felicitat dels joves, en posicions de descens

Avui comença la primavera i és el Dia Internacional de la Felicitat, i puntual a la cita, ahir es va publicar el famós informe mundial de l’ONU que pretén mesurar-la, la felicitat. Un rànquing ple de percentatges i decimals que ens ve a dir quines societats somriuen més, i quines ho fan menys.

L'espòiler és fàcil d'imaginar: Finlàndia torna a guanyar, i els països nòrdics tornen a copar els primers llocs. Un cop més, Dinamarca, Suècia o Noruega semblen ser el paradís a la terra. Però els grans titulars s’han de llegir sempre amb una bona dosi d'escepticisme, perquè un rànquing mai explica la veritat absoluta. Si agafem aquests mateixos països nòrdics, teòricament tan idíl·lics, i hi creuem les dades d'abús d'alcohol o el consum disparat d'antidepressius... la imatge de postal trontolla.

En l’estudi de l’ONU també podem dubtar del cas d’Israel, que en teoria és el vuitè país més feliç del món. Com es pot entendre que un país immers avui en una guerra amb conseqüències humanitàries devastadores ocupi la vuitena posició? És evident que pretendre mesurar la felicitat només amb indicadors macroeconòmics és un exercici impossible.

Ara bé, tot i que l’informe tingui llacunes, se’n poden treure conclusions. Perquè, més enllà de les paradoxes geopolítiques, l'estudi assenyala una dada que com a mínim ens hauria de cridar l’atenció. La classificació global d'Espanya i Catalunya cau, i molt: som, sobre el paper, el país número 41.

I el drama es concentra en una franja d'edat molt concreta: els nostres joves.

Segons els indicadors, la nostra joventut s'enfonsa estrepitosament a la taula del benestar: a la franja més jove, som el número 128 de 136, en posicions de descens. Com és possible? D'una banda, les noves generacions topen amb un mur material pràcticament infranquejable: Hereus de l'habitatge prohibitiu, que els neguen l'emancipació… Feines precàries, inestabilitat crònica i la por demolidora de viure sempre pitjor que els seus pares. I els problemes materials s'agreugen per una segona pandèmia: la solitud tecnològica.

Notícies relacionades

Matar el cap de la tribu

La trampa de l’edat

Davant d'aquesta precarietat vital, el refugi ja no és a la comunitat, sinó a l’algoritme. Les pantalles i les xarxes socials fomenten un aïllament nou, que fa encara més difícil sortir del cau emocional. Hem canviat el suport del vincle humà per la necessitat d'aprovació d'un exèrcit de desconeguts.

La infelicitat entre els joves que retrata l’estudi de l’ONU ens permet analitzar els temps que vivim. Una època marcada per un sistema econòmic que expulsa i per un individualisme tecnològic que aïlla. Així doncs, calen polítiques, i també ens cal una acció més primària: la reivindicació de les comunitats i del compromís col·lectiu. Són l’únic que ens sosté quan les coses van mal dades. Això no s'aconsegueix mirant cap avall, a la pantalla d'un mòbil: es construeix aixecant el cap. Mirant-nos als ulls. I treballant junts, braç a braç. Amb esperança. Sempre amb esperança.