Reacció en manada al tràiler de ‘La manada’

El patriarcat va reaccionar en manada al donar-se la notícia d’aquesta producció. Tot i que la víctima d’aquell cas tingui una sentència del Suprem sembla que, per a alguns, La manada continua sent innocent o bé que la pena va ser excessiva. Tampoc estranya quan augmenta el nombre de negacionistes de la violència masclista i els seus partits, que legitimen la seva posició.

És probable que alguns siguin dins d’aquests negacionistes, però també que d’altres segueixin sota els efectes de la cobertura mediàtica que es va entossudir a vendre’ls com a innocents. Programes matutins en els quals s’entrevistava familiars dels condemnats i deien que eren uns nois molt bons, amics que l’assenyalaven a ella, un club de fans a les xarxes socials sobre el Prenda, un detectiu per vigilar la víctima, un advocat dels més mediàtics del país... Ocupaven hores a la televisió i, malgrat tot, la seva defensa va argumentar abans de l’última sentència que potser el tribunal podria condicionar-se per la pressió mediàtica.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els que s’han irritat molt davant la notícia d’aquesta estrena és normal que no sàpiguen per què es fa un documental d’aquest cas i no d’altres. Només els que som al capdavant d’aquest tema sí recolzaríem un documental sobre cadascuna de les víctimes. Però ni l’estructura mediàtica ni audiovisual el recolzaria, ni hi hauria societat que aguantés tanta violència cada dia. La veritat és que a ells no els interessen altres víctimes. Fan soroll només perquè es van empassar el conte dels mites dels violadors. No saben encara l’abans i després que va suposar aquest cas en la justícia perquè només van escoltar un bàndol. I continuen sense veure que l’important no és tant la nacionalitat, sinó que el 99% dels violadors són homes. Que per sobre de l’on ets hi ha una educació masclista comuna que no els fa diferents uns dels altres, siguin d’on siguin.

Potser ni veu aquest documental. Va ser una de les etapes més dures. Vaig rebre comentaris menyspreables, amenaces de violació, companys que em ridiculitzaven per platós per defensar la víctima i decepcions profundes. Al final, una part del patriarcat resisteix, malgrat la sentència i anys després. Tenim companys de premsa que mai van demanar perdó, mitjans que recolzen i donen programes als que van fer mal a la víctima i homes ofesos a hores d’ara per un documental. Potser tot és més aterridor del que es veu en superfície, però potser es resumeix en una cosa tan bàsica com que llops amb llops no es mosseguen.