Barcelona (i la vida) sense mòbil

Penso en l’ocurrència de l’escriptor i cineasta mentre passejo per la Barcelona del Mobile World Congress. Si la fira porta el futur (i diuen que això és el que fa: pantalles d’ordinador transparents, anells que et controlen la salut, cotxes voladors), es podria deduir que el futur que ens espera és el que vivim aquests dies a la ciutat. Això és, més possibilitats d’albirar un ovni amb llums arc de Sant Martí que un taxi en verd, cues d’espera a les terrasses similars a les de la sanitat pública, reunions d’adults amb vestit i motxilla escolar parlant un anglès de futbolista en zona mixta i un aire com de veïnatge universal: al portar tots penjada l’acreditació amb el seu nom, un podria anar saludant-los. «Hey, Donald», «Hola, Quiang», «Hans, estimat tal dia farà un any».

Passejava aquests dies per Barcelona i tramava un pla. Fer-los creure, en una mena d’operació Good bye, Lenin, que en aquesta ciutat no s’utilitza telèfon mòbil.

Quan fèiem altres coses

Caldria comptar tots aquests llocs i moments en què fèiem altres coses. L’espera al canvi de vermell a verd al semàfor, aquells 60 segons que ara serveixen per refrescar X dues vegades o per veure uns vuit vídeos de TikTok, per exemple, i que abans se solien fer servir per mirar al cel a veure quin dia feia o fins i tot per pensar què fer de sopar o què fer, en general, amb la teva vida. Aquestes sales d’espera, de la del dentista a la de l’Inem, on hi havia fins i tot revistes de paper i on ara s’aprofita per veure un capítol d’una sèrie. Els trajectes amb metro i bus, que si bé sabem que s’escurcen si un llegeix una novel·la xula, ara s’eternitzen espiant stories d’Instagram. De fet, l’última vegada que vaig veure algú amb una novel·la al banc d’un parc gairebé truco a la policia. «¡Quines trames, pervertit!», vaig mussitar.

I, per descomptat, on més trobo a faltar veure gent llegint és precisament al lloc on semblaria paradoxal fer-ho: en botigues de telefonia mòbil, especialment si són d’Apple.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En tots aquests llocs podríem fingir que tornem a pensar o a llegir o a xerrar. Però vaig més enllà: animaria a fer-ho també en llocs privats. La prova de foc és que intenteu entrar sense mòbil al vostre lavabo. Els anglesos, l’excusat dels quals és gairebé com un castell medieval, hi tenen fins i tot prestatgeries amb aquest subgènere editorial magnífic: toilet books. Llibres pensats per amenitzar l’operació que el teu organisme t’ha encarregat. Tot això arruïnat pel fet que ara s’hi entra per revisar el mail i fer quatre likes aleatoris a vídeos tan graciosos que podrien fer-te plorar i trencar-te.

Així que repoblaré el meu lavabo per donar exemple. Ja he tornat a col·locar-hi tres revistes Mojo, un parell de suplements d’economia de fa sis mesos, un còmic de Modesty Blaise, The giant book of insults i el meu estimat Palabras con historia. Etimología razonada y anecdótica de palabras con origen curioso, de Gregorio Doval. Fins i tot ja ho he provat fa una estona: «Originalment, el lavabo era la tovallola humida amb què el sacerdot es renta les mans durant l’eucaristia. Del versicle sisè del salm XXV: lavabo inter innocentes manus meas (em rentaré les mans entre els innocents)». Manus meas, res menys. Feu-me cas, Quian, Hans, Donald: el futur són els lavabos sense wifi.