¿Serà Ursula el telèfon d’Europa?

Però l’arbre (Espanya) no ens ha d’impedir veure el bosc (la UE), perquè el resultat de les eleccions europees serà determinant. I el més probable i el millor (no segur) és que els dos partits dels quals formen part el PP i el PSOE continuïn col·laborant a Brussel·les, en alguna cosa així com una de laxa "gran coalició". És la realitat dels últims cinc anys, en què Europa s’ha vist obligada a guanyar pes. Per la pandèmia, el pla europeu de reconstrucció econòmica i la invasió d’Ucraïna.

El realista Kissinger va dir que el problema d’Europa era que no tenia telèfon. Però la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen –retirada Merkel i amb Macron amb problemes– s’ha anat convertint en el telèfon (no únic) d’Europa. I en aquest camí, les europees de juny seran determinants. Perquè si el malestar generat per la pandèmia, la inflació, la inseguretat per la guerra a Ucraïna, l’alça de la immigració i la complexitat de la lluita contra el canvi climàtic, es tradueixen en una pujada rellevant de l’extrema dreta euroescèptica –ha passat a molts països–, el projecte europeu retrocedirà. I els països nacionals seran irrellevants davant una Rússia agressiva, uns Estats Units neurastènics i una Xina temptada pel nacionalisme.

Von der Leyen es postula

Però aquesta setmana ha passat una cosa rellevant. La presidenta de la Comissió ha anunciat que aspira a encapçalar la llista del PPE i tornar a dirigir la Comissió. I ja ha sigut ungida per la CDU, fins i tot pel més conservador Manfred Weber, un possible rival. I en pocs dies tindrà l’aval del PPE. És rellevant perquè el PPE és sempre el primer partit europeu i Ursula ve a ser la garantia que el PPE torni a guanyar les eleccions i no pacti amb l’extrema dreta, tot i que sigui a costa d’inflexionar les seves posicions. S’ha vist amb les cessions als agricultors que protesten –amb força– contra algunes de les mesures del Pacte Verd Europeu.

Ursula és una Merkel bis, tot i que amb menys personalitat i més calculadora. Va ser ministra amb ella a Alemanya i van ser Merkel i Macron els que li van donar el comandament a Brussel·les, després de les eleccions europees del 2019, vetant al candidat del PPE, precisament Weber. És de l’ala moderada de la CDU (arrel democristiana), habituada a la col·laboració amb el SPD i conscient dels nous desafiaments. El Pacte Verd i la lluita contra la crisi han sigut les seves banderes. Ara diu que el món és molt diferent que el 2019, més cru i més aspre, i que la seguretat (la militar i també la socioeconòmica) ha de ser el nord. Però no amaga que la irrupció de Putin (i dels seus amics europeus d’extrema dreta), junt amb una Amèrica potser presidida per Trump, obligaran a una despesa militar més gran i a potenciar una indústria de defensa europea.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aquesta és la perspectiva en què els socialdemòcrates hauran de continuar col·laborant perquè el seu candidat, el luxemburguès Nicolas Schmit, actual comissari d’Ocupació, només pot aspirar a la segona posició. Els socialistes no tenen avui un Jacques Delors, ni tan sols un Martin Schulz del 2014. I Ursula, com Merkel, és abans que res una realista que no perd passada. La relació amb Pedro Sánchez ha sigut bona i fa pocs dies el va acompanyar a Mauritània per afrontar la immigració il·legal. Però el mateix va fer amb Giorgia Meloni anant a Tunísia. Itàlia és Itàlia.

Així és Europa. I Sánchez (i Feijóo) ho haurien de tenir en compte i pensar una mica més enllà del campanar espanyol. Per desgràcia, no és el cas i potser per això conservadors i socialistes espanyols –amb l’excepció de Josep Borrell– no pesen gaire a Europa. L’ambició eurorealista de Von der Leyen és la millor opció –l’única acceptable– per als complicats anys que venen. Però la condició és que les dues extremes dretes europees, que estan dividides, no puguin aprofitar el malestar actual (Alemanya creixerà només un 0,2% i França poc més) per al juny donar el gran ensurt. n