Editorial
El final de la impunitat
Han passat menys de sis anys des del judici de ‘La manada’. En aquest període no només ha canviat la llei
Dani Alves ha sigut condemnat per violació. La justícia no només ha cregut la víctima, ha redactat una sentència tan detallada que esdevé una guia per comprendre el consentiment en tota la seva complexitat. Davant el soroll que tantes vegades confon i empobreix el debat, davant els que pretenen justificar l’injustificable convertint els agressors en víctimes o miren de restar credibilitat a les víctimes pel seu comportament, la sentència és diàfana en el seu argumentari.
Els magistrats deixen clar que ballar "de manera insinuant no suposa donar carta blanca a qualsevol abús o agressió que es produeixi posteriorment", que "el consentiment no només pot ser revocat en qualsevol moment, sinó que també és precís que s’atorgui per a cadascuna de les varietats sexuals dins d’una trobada sexual". Tampoc s’ha acceptat com a atenuant la suposada embriaguesa d’Alves, que ja va quedar desmentida pels pèrits.
La sentència té una clara voluntat de reparació de la víctima i, sens dubte, és rellevant per animar la denúncia i fer que cap delicte sexual quedi impune, sigui qui sigui l’agressor, per molt famós que sigui. En el que sí que ha sortit beneficiat Alves és en la durada de la pena: quatre anys i sis mesos. El tribunal ha considerat com a atenuant la indemnització que el futbolista va donar a la jove abans del judici –150.000 euros– i l’aplicació de la versió encara no reformada de la llei del només sí és sí que regia en el moment de l’agressió, amb una forquilla de penes sensiblement menor a l’actual. El tribunal tenia marge per haver aplicat una condemna més severa, però és obligat aplicar la versió que sigui més favorable al reu.
En la sentència queda el gust agredolç que els diners ajuden a alliberar de traves el camí, però això no atenua una resolució veritablement rellevant. El consentiment ja vertebrava la valoració de la justícia als delictes sexuals abans de la llei del sí és sí, però en la seva execució s’han pres les mesures de protecció i acompanyament reforçat de la víctima que aquesta va facilitar i s’ha desenvolupat una valuosa pedagogia social a través de l’extensa reflexió dels jutges.
Han passat menys de sis anys des d’aquella primera sentència del cas de La manada, que només va veure "abús sexual continuat" en el que va ser una brutal violació. Aquella condemna va despertar una onada d’indignació. Col·lectius feministes i representants de la majoria dels partits polítics es van manifestar contra la sentència. Van ser els dies del jo sí que et crec, d’exigir una justícia implicada en la protecció de la dona, que la incapacitat de la víctima per plantar cara als seus agressors no fos en benefici d’aquests. I el consentiment va arribar al debat públic.
La sentència del cas Alves arriba després d’una consciència ciutadana que s’ha filtrat a les institucions. D’un protocol contra les agressions sexuals seguit per la discoteca. D’una víctima que, tot i la por de no ser creguda, va tirar endavant la denúncia. I d’uns jutges que no només han aplicat la llei, sinó que marquen el camí per a futurs processos i contribueixen a la pedagogia del consentiment. Un recorregut de protecció que la societat està fent de la mà del feminisme: el final de la impunitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
