Miró i Picasso, un exemple per a Barcelona

Evitar Ciutat Vella dissabte és un deure d’obligat compliment per als barcelonins d’adopció com jo –poc amants de les aglomeracions–, per molt que la ciutat doni per erradicats els grups massius de turistes. Abans-d’ahir va ser una excepció. El temps apressava per veure l’exposició Miró-Picasso, que tenia en la meva llista de tasques pendents a una setmana del tancament, i no hi va haver més remei que endinsar-se a Ciutat Vella fins a arribar al Museu Picasso, una de les dues seus de la mostra. Esperar pels voltants fins a l’hora reservada em va permetre fer-me un bany de multituds, que es va repetir després a la pinacoteca. Va costar no sentir-se en minoria entre tant turista internacional, sobretot asiàtic, mentre admirava les obres dels artistes.

Res a veure amb el que es va viure 24 hores després a la Fundació Joan Miró, també seu de l’exposició. Montjuïc no és Ciutat Vella, sobretot si no juga el Barça. Vaig accedir-hi sense reserva i sense cua, igual que vaig poder estar a soles davant diverses peces de Miró. Vaig passejar després per la muntanya i vaig trobar mil llocs lliures a les terrasses o en aquests miradors en els quals et quedaries a viure. Fins i tot el telefèric havia tancat per manteniment.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Dol que Barcelona continuï sense explotar les potencialitats de Montjuïc i que els plans de millora s’eternitzin des del 2019 fins a l’infinit i més enllà. També, que la seva àmplia oferta en esport, cultura, natura, educació i patrimoni sedueixi més els turistes que els locals. Lluny queda el gran parc ciutadà obert a tots que tants anhelem, sense dèficits d’accessos i amb transport públic, manteniment i seguretat. Així serà difícil que Montjuïc sigui l’oxigen que tant necessita el turisme en el centre de la ciutat.

Es pot recuperar el debat sobre Montjuïc i contagiar-se de l’esperit de col·laboració que va existir entre Miró i Picasso. Guiats pel seu amor a Barcelona, li van donar un llegat propi, amb dues institucions culturals que porten els seus cognoms i que són referents internacionals.