Indults i política

Tot i que ho intenta dissimular, el passat dia 11, el líder de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, dient la veritat, va ficar la pota, quan va reconèixer, pel que sembla en un dinae amb periodistes a Génova, que podria estudiar la concessió d’un indult a Carles Puigdemont, condicionat a determinades circumstàncies.

L’escàndol va ser tan gran que aquesta notícia va fer que Feijóo immediatament comencés a posar-hi matisos, i això ha portat que Marta Rovira expliqui que no només va arribar una oferta al cercle de Carles Puigdemont, sinó que el PP també va temptejar ERC quan, després de les eleccions, Feijóo intentava formar govern.

Si ho recorden, quan l’expresident Puigdemont, en ple període electoral, va deixar anar que els socialistes li havien fet arribar a través d’un intermediari l’oferta d’un indult, a través d’aquest diari, i en un article titulat El que no explica Puigdemont, els recordava que l’únic que el va sondejar sobre demanar un indult anticipat, sense tornar a Espanya, perquè la llei de l’indult ho permet per a fets com els del procés, vaig ser jo, a través del seu llavors advocat Jaime Alonso Cuevillas i Sayrol; i que no actuava per interès del partit socialista, sinó per raons de consciència.

Mai hauria pogut arribar a pensar, llavors, que el senyor Feijóo, que ha presentat juntament amb altres organitzacions polítiques com Vox o Ciutadans, i juntament amb altres persones com l’exdelegat del Govern central, Enric Millo, 63 recursos contenciosos-administratius contra els indults concedits pel Rei a proposta del Govern central, fos tan cínic que, veient raonable la concessió dels indults, m’obligués a contestar 63 procediments contenciosos davant la Sala Cinquena del Tribunal Suprem, tots ben farragosos, cosa que, dita en termes jocosos, constitueix una maledicció bíblica.

L’únic que m’alegra, de tant cinisme i disbarat a propòsit dels indults que vaig demanar per als condemnats pel procés, és que sembla evident que aquells indults, lluny de causar cap trastorn social, com pregonaven PP i Vox, amb manifestacions i taules petitòries de firmes contra la seva concessió, han contribuït a la pacificació de Catalunya, que és l’únic que jo pretenia.

Ara que els nostres polítics s’han tret les seves caretes, i que sembla ser un lloc comú que els indults han contribuït a millorar la convivència a Catalunya, no es pot trobar cap explicació a la posició dels set diputats de Junts quan van votar no a la generosíssima llei d’amnistia.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Jo espero que en la seva nova singladura parlamentària aquesta llei, la constitucionalitat de la qual no queda clara, pugui ser aprovada, i es pugui normalitzar la vida política a Catalunya. I que recordin que en política l’important no són els gestos, sinó els resultats; i que ningú comprendrà que no s’aconsegueixi aquest objectiu totalment legítim, normalitzar la vida pública. Perquè no es garanteix que cap jutge podrà intentar obrir un procediment penal, com semblen exigir des de Waterloo, perquè els focs amb què amenaça García Castellón són artificials, i perquè no podem pretendre treure al poder judicial ni les seves prerrogatives ni les seves competències, perquè sense poder judicial independent no hi ha Estat de dret.

I això no vol dir que el poder judicial no estigui necessitat d’una reforma, perquè es manté intangible des de la mort del dictador, però és un altre tema de què parlarem un altre dia.