¿‘Pro bono’ o promo?

A Espanya, aquest fenomen és més modest. Algun gran despatx comença a fer alguna cosa, però no hi ha una cultura real del pro bono ni una estructura institucional que el sostingui. Aquí, quan algú no pot pagar un advocat, no se li assigna un equip de drets humans d’un bufet internacional, sinó que se li assigna el torn d’ofici. I dona gràcies.

Al nostre despatx hem assumit defenses pro bono quan s’ha constatat que el client no podia permetre’s un advocat. Un d’aquests casos va ser el de la viuda i la família del guàrdia urbà Juan Miguel Gervilla Valladolid, assassinat a Barcelona per un comando d’ETA el 20 de desembre de l’any 2000. Regulava el trànsit a la Diagonal quan el van disparar. Vam portar aquella acusació particular sense cobrar un cèntim.

Més recentment també hem exercit una acció penal pro bono en la querella interposada contra l’exalcaldessa Ada Colau, pel seu pla de les superilles de l’Eixample, en què l’acció judicial va servir per obrir un debat públic sobre l’ús de l’espai urbà i els límits de l’activisme des de les institucions. I sí, tampoc en aquest procediment hi va haver cap factura d’honoraris.

Trampolí.

Per desgràcia, conec més casos d’ús del pro bono com a trampolí i no com a convicció. El que no pot passar és que aquesta figura, importada amb accent de Harvard, se’ns vengui com la panacea per a l’accés a la justícia. Perquè no ho és. En un Estat de dret, el dret de defensa no pot dependre de la bona voluntat d’un advocat generós. Ha d’estar garantit per un sistema públic eficaç, ben finançat i amb professionals qualificats. I això només ho pot oferir el torn d’ofici.

Notícies relacionades

El 15% dels adolescents espanyols confessen que han intentat suïcidar-se

Catalunya arrenca el curs escolar amb el repte d’atendre un 30% de l’alumnat amb necessitats educatives especials

Avui, el torn resisteix com pot. Assumeix milers d’expedients cada any, sense recursos, sense mitjans tècnics, i amb remuneracions que més semblen dietes que honoraris. Si volem que funcioni, cal invertir. Millorar la formació, permetre l’especialització, garantir assistència pericial i intèrprets, i sobretot dignificar el treball dels que estan en primera línia de la justícia.

El pro bono està bé, és clar. Però no ens enganyem: la justícia no pot viure de gestos, ni de favors. Viu –o hauria de viure– de drets garantits i pressupostos que els sostinguin.