El gran pla per a la resta de la teva vida

"¿Quins plans tens per quan tinguis 40 anys? ¿Com t’hi veus?" Les preguntes les fa l’Emma, la protagonista de la dolça sèrie de Netflix Siempre el mismo día , a un noi a qui acaba de conèixer en una festa universitària. Tots dos són molt joves i els quaranta els semblen la pujada al K2, tot i que està clar que, per la lleugeresa amb què l’Emma fa el primer ascens a l’Arthur’s Seat, la muntanya que s’eleva a Edimburg, ella porta avantatge al seu company: la falta de projectes de Dexter, el protagonista masculí, la descol·loca. La seva mare també l’obliga a prendre decisions sobre el seu propòsit vital. Explico aquesta història com podria explicar un record escolar gravat en la meva memòria. Un dia, a classe, el tutor ens va demanar amb molta serietat que penséssim en el sentit que volíem donar a la nostra vida. Ho vam viure tots com una endevinalla. No com una cosa que hagués de caducar en una dècada, o quan en complíssim quaranta. Una cosa duradora en el temps. Un fons d’armari etern o com a mínim que poguéssim arreglar, que connecta molt amb la filosofia que desprèn el modista Roberto Verino quan se li pregunta per l’economia circular i respon: "¿Què hi ha millor en sostenibilitat que les peces durin al teu armari?".

La crisi dels quaranta, o la dels cinquanta, pot ser entesa com l’esgotament d’un propòsit mal plantejat, o com un error de sistema a un pla de vida que no ha tingut manteniment ni actualitzacions, on hem prestat més atenció al software que al hardware.

El que no vèiem venir és que la millora de la qualitat de vida també l’estendria fins a límits inesperats, un regal de temps en una època en què la lluita per l’atenció ha convertit els minuts i hores en or líquid. La vida a partir dels seixanta pot ser una nova edat carregada de possibilitats si la salut i un cert benestar econòmic hi acompanyen, per a això també s’han de fer plans abans, i allò de "¿quins plans tens per quan tinguis 60 anys?", una imitació de què faràs quan et jubilis, va camí d’alimentar un nou repte, la vida activa a partir dels vuitanta.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Que els divorcis es disparin entorn dels cinquanta i seixanta anys és només una conseqüència d’aquesta evolució social, i és que el que es veu per davant és una altra etapa que recorda més a l’adolescència que al vell concepte de la tercera edat. Pots donar curs a alguns somnis aparcats, disfrutar d’amics i família i, sobretot, del temps: es tenen més revisions mèdiques i xacres limitants, sí, però es torna a disfrutar de l’ara, del moment, com quan s’és un jove inconscient del que està per venir i només importa el present. Una de les novel·les revelació de l’any, Green Dot, de Madeleine Gray, planteja l’agredolça història d’una jove de vint-i-escaig anys que se sent vella per a moltes coses: arrossegada per la idea d’un futur obert, va obrint-se camí a la feina i en la vida a batzegades, amb la idea del gran pla per a la resta de la seva vida com una pastanaga que li penja al davant, amb bones estones entre crisi i crisi. Aquesta història podria ser la d’una altra dona cinquanta anys més gran, amb les inseguretats més controlades. La vida autònoma és essencial per a aquest estat, i no només depèn de la genètica i de la responsabilitat personal amb la salut: les ciutats i governs, la societat en general, s’ha d’esforçar encara més a crear entorns amables amb aquesta creixent generació que requereix serveis i oci, mobilitat i atenció.

Perquè cada vegada són més, moltes més, les persones que es desperten cada matí amb l’expectativa de fer un pas més en el pla per a la resta de la seva vida.