¿Conte contat?

És poc dubtable que Catalunya avui està més desinflamada i serena i que l’independentisme –que manté molts votants– ha perdut credibilitat i s’ha anat adaptant –amb dissensions– a la realitat: Espanya és un Estat de la UE i la independència unilateral és impossible. ¿Per què? Primer perquè el 155, votat pel PP i el PSOE, va funcionar. Després perquè la política de Sánchez (diàleg amb el Govern català i indults), avalada pel PSC de Miquel Iceta i Salvador Illa, ha cicatritzat part de la ferida. Ho diuen totes les enquestes. I a més Salvador Illa va guanyar (empatant en diputats amb ERC) les eleccions catalanes del 2022 i el Govern independentista posterior s’ha trencat perquè ERC i Junts no se suporten. De fet, el govern d’ERC sobreviu, amb 33 diputats sobre 135, perquè el PSC creu que és el menys dolent i, a més, no hi ha majoria alternativa.

¿L’amnistia podia, doncs, ser positiva? Sí, però exigia claredat, un gran consens i no convertir-se en una guerra a mort entre els dos grans partits espanyols, com va passar amb l’Estatut del 2011, que va acabar descarrilant. I l’amnistia, desaprovada per la majoria de l’electorat espanyol (també ho diuen totes les enquestes), també pot descarrilar.

L’altra premissa és la inoportunitat moral. Després d’una legislatura molt tensa, les eleccions municipals del 2023 van ser vistes com el moment de la veritat. Va guanyar el PP i va proclamar que ja tenia la Moncloa. Però Sánchez va avançar les legislatives i, en plena campanya, el PP va pactar amb Vox en diverses comunitats autònomes i ajuntaments. Conseqüència, a les legislatives del juliol el PP va guanyar, però amb majoria insuficient. Fins i tot amb Vox. Atesa la incompatibilitat entre el PP i el PSOE (culpa de tots dos), només hi havia dues opcions: una altra repetició electoral de resultat incert o un altre Govern del PSOE pactat no només amb els socis de la legislatura anterior, sinó també amb Puigdemont, que, derrotat a Catalunya (va ser el cinquè partit després del PSC, els Comuns, ERC i el PP), va tocar el cel al ser la frontissa obligada per a Sánchez.

Pactes alambinats

Ni Feijóo es retirava malgrat dependre d’Abascal, ni Sánchez volia deixar la Moncloa si tenia majoria per a la investidura. I la va aconseguir amb uns pactes alambinats amb Junts i empassant-se que l’amnistia ja no era un gest polític sinó un dur preu de mercat. Sense amnistia, Sánchez no era president. Però, per al PP, que somiava amb noves eleccions, l’amnistia li robava la Moncloa. No l’acceptaria de bon grat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però la llei d’amnistia ha sigut rebutjada de moment per l’estranya unió dels vots de Feijóo, Abascal... i Puigdemont. Causa: el jutge García Castellón –¿canó de la dreta?– ha agilitzat el sumari Tsunami, dorment quatre anys, i vol imputar Puigdemont per terrorisme. Acusació sobtada però subscrita pels fiscals del Suprem i la dreta judicial. I malgrat tots els esforços (Bolaños és incansable), el Suprem imputarà Puigdemont (i Marta Rovira) per ser els caps de Tsunami, amb la qual cosa, sigui quin sigui el veredicte final, no seran amnistiats quan s’aprovi la llei –si s’aprova– al maig. Malgrat això, ERC hi donarà suport en la nova votació (pardal a la mà), però és difícil (tampoc impossible) que Puigdemont ho faci.

Si a la fi hi ha amnistia Sánchez, una mica més socarrimat, seguirà. Però contra el Senat, la dreta judicial, que no es talla, i amb aliats complicats. Però sense amnistia es queda sense majoria i sense pressupostos, ja que Turull va dir que sense aquesta "conte contat ja està explicat". I a l’espera de les eleccions europees del juny, que seran un nou i aspre xoc Sánchez-Feijóo. Per a les dues Espanyes (polaritzades contra la seva voluntat) el líder contrari ja és una espècie de Trump ibèric. El pitjor del pitjor. L’únic consol és que, als mercats, el deute espanyol aguanta. Millor que l’italià, però ¿fins quan.