L’embolic de Junts

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Des que els republicans van moderar la seva posició, Junts va exacerbar per contrast una pretesa puresa, des de la qual va continuar prometent unilateralismes, però només de paraula, i el pas del temps va anar demostrant que la independència era ja una arcàdia sense data possible. De manera extremadament sigil·losa, el partit de Puigdemont va començar a eixamplar la distància entre les paraules i els fets, i va aconseguir una meritòria victòria de Xavier Trias en les eleccions municipals, això sí, amagant molt calculadament qualsevol menció a la independència i fins i tot les seves pròpies sigles. A poc a poc, Laura Borràs, malgrat la seva presidència, va anar perdent pes i just quan el possibilisme començava a obrir-se pas, van arribar els diabòlics resultats del 23J, en els quals Junts havia de demostrar per fi la seva lleialtat al seu ideari. Però el que va confirmar Puigdemont va ser justament un brusc aterratge d’emergència en el pragmatisme investint Pedro Sánchez a canvi d’una important amnistia, però sense cap compromís de referèndum. Durant els últims mesos, el partit ha basculat entre ser un soci incòmode però pactista, com si busqués una síntesi impossible entre el rupturisme dels últims anys i el pactisme tradicional de Convergència.

L’experiment va curtcircuitar fa uns dies, quan el partit de Puigdemont es va enredar en una negativa incomprensible a la llei d’amnistia que ells mateixos havien promogut i aconseguit, només per demostrar-se a si mateixos que, a diferència d’Esquerra, ells sí que posen el preu alt. El resultat va ser una votació indigerible, un altre estrany regat en la seva llarga llista de jugades mestres. Hi ha pocs casos en la política catalana de partits que s’hagin autoboicotejat de manera tan constant i sistemàtica. L’última ocurrència ha sigut votar en el mateix sentit que l’extrema dreta per tombar una llei que ells mateixos havien arrencat amb gran mèrit del PSOE, una relliscada que a Catalunya pot tenir costos electorals. El tret al peu de Junts s’explica per la seva tensió cada vegada més creixent entre el que són i el que volien ser, entre la realitat i la utopia, entre l’independentisme pragmàtic i el màgic. De fons, les acusacions de discriminació de Cristina Casol i Aurora Madaula s’han d’emmarcar en aquesta lluita fratricida entre els que volen seguir en l’1-O i els que volen tornar a Pujol. El que ja no és possible són les dues coses alhora. Que Junts clarifiqui d’una vegada el seu futur és necessari per a Junts però sobretot per a la política catalana.