Solidaritat en temps de sequera
Catalunya, en estat d’emergència des de divendres per la pitjor sequera del segle, debat avui amb el Govern de Pedro Sánchez com combatre la crisi hídrica que afecta ja sis milions de catalans. L’Executiu espanyol plantejarà que Barcelona rebi barcos cisterna plens d’aigua procedent de la dessalinitzadora de Sagunt (València), una infraestructura la gestió de la qual està en mans del Ministeri de Transició Ecològica a través de l’empresa pública Acuamed. La ministra Teresa Ribera ja ha comunicat el projecte a Carlos Mazón, president de la Comunitat Valenciana, davant el qual s’ha compromès a elevar la capacitat de la planta de Sagunt per sobre del 15%, perquè el trasllat a Barcelona no afecti les necessitats hídriques de València. Mazón, en un exercici de sensatesa digne de lloar, ha donat suport a Ribera, declarant-se a favor de la solidaritat hídrica entre regions –ell té interessos en el transvasament Tajo/Segura– i allunyant-se de l’ayusisme més frívol. Ho ha fet amb el suport d’Alberto Núñez Feijóo, que ahir va defensar "fer més" per Catalunya.
Tot i que cal veure el cost de la mesura i amb càrrec a quins pressupostos es finançarà, enviar barcos de Sagunt a Barcelona en cas de necessitat màxima és una bona decisió. Ho és malgrat que la dessalinització encareixi el preu de l’aigua, consumeixi energia i pugui suposar riscos per a l’ecosistema marí si els residus generats no es tracten adequadament. Altres mesures viables tècnicament i econòmicament, com els transvasaments, tenen un impacte social i territorial que gairebé ningú vol assumir.
En qualsevol cas, la col·laboració entre les administracions que ha sortit amb aquesta iniciativa ha de ser el model que imperi en una crisi hídrica que obliga el sector públic a realitzar inversions en infraestructures, igual que la ciutadania i el món econòmic han de fer esforços i sacrificis. La gestió d’un recurs tan bàsic com l’aigua no és poca cosa.
