La Porta de les Llàgrimes

Després de repetits atacs, fins ara gairebé tots a barcos portacontenidors, la majoria de les grans navilieres han decidit evitar riscos, no creuar el mar Roig i donar la volta al continent africà per arribar a Europa afegint dies al viatge i una pujada dels nolis un 170%, que provoca retards i desproveïment que amenacen les cadenes de subministraments entre Àsia i el nostre continent, perquè el que està passant perjudica molt menys els Estats Units, que es comuniquen amb Àsia directament per l’oceà Pacífic. Un altre gran perjudicat és Egipte, perquè el trànsit pel canal de Suez s’ha reduït un 50%, amb la consegüent pèrdua d’ingressos. El seu Govern no pot protestar perquè els houthis justifiquen els atacs en la seva solidaritat amb el patiment dels palestins de Gaza i el poble egipci també se sent profundament pròxim a ells, limitant la llibertat d’acció governamental. El Caire tem que, com diuen alguns ministres extremistes a Jerusalem, Israel empenyi els gazatís a "emigrar voluntàriament" cap al desert del Sinaí, una situació que crearia a Egipte problemes humans, econòmics i de seguretat molt greus. Aquest i altres desacords sobre la frontera amb Gaza tensen molt les relacions entre els dos països.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Però tot i que la interrupció parcial de les comunicacions marítimes per Bab el-Màndeb perjudica sobretot Europa, són els Estats Units qui han acudit ràpidament a defensar la llibertat de navegació per aquestes aigües organitzant l’operació Guardià de la Prosperitat, en la qual participen alguns països europeus però a la qual Espanya s’ha negat a sumar els barcos de l’operació Atalanta, que combat la pirateria a l’oceà Índic i que actualment comanda un almirall espanyol. Borrell ha anunciat que la UE crearà la seva pròpia operació naval per cooperar amb els nord-americans, però això requerirà temps i Madrid ja ha advertit que tampoc hi participarà. Comprenc que no vulguem prendre part en un destacament liderat per Washington (les seves bases militars a la regió són objecte d’atacs constants per part de milícies locals animades des de Teheran i és d’esperar que hi haurà resposta) perquè els americans són de dit fàcil i podrien involucrar-nos en alguna situació incòmoda, però encara entenc menys que tampoc vulguem participar en l’operació europea, que funcionarà amb les seves pròpies regles d’enfrontament. ¿O és un problema intern del Govern de coalició que patim? Al cap i a la fi, la no-arribada de subministraments o el seu retard ens afecta bastant més que la pirateria a l’Índic. Insisteixo que aquest Govern pot tenir raons molt vàlides, però ho explica poc i malament.

El més greu és que siguin els americans qui hagin de treure’ns una vegada més les castanyes del foc perquè vivim de gorra. No gastem prou en Defensa, no tenim polítiques d’Exterior i de Defensa comunes i, com a conseqüència, no som capaços de solucionar problemes que ens afecten directament. I el temps es pot estar acabant. Si Donald Trump torna a la Casa Blanca al novembre, tornarà a demostrar la seva indiferència amb la seguretat europea i menystenir de l’OTAN, deixant-nos despullats a la intempèrie, on fa molt fred. Europa s’ha de preparar amb tota velocitat per si els jutges no l’aturen i Trump acaba guanyant les eleccions, que és avui un escenari tan poc desitjable com plausible. Perquè critiquem els americans, de vegades amb molta raó, però ja ens ho trobarem si un dia decideixen tornar a casa i que ens espavilem com puguem. Perquè podem molt poc.