‘Commuters’

L’alt cost de l’habitatge i la precarietat i variabilitat dels llocs de treball fan que les persones s’hagin d’enfrontar a un dilema entre on puc viure i on puc treballar.

Fa temps, la major part de la població treballadora vivia en la proximitat dels seus llocs de treball. El fet que una feina, habitualment, pogués ser per pràcticament tota la vida, i que l’habitatge, generalment, fos més assequible i de lloguer, influïen en aquest sentit. Amb l’adveniment de la societat postindustrial les coses han canviat, i molt.

Els preus dels habitatges s’han disparat, especialment en els lloguers, i han comportat que, fets els comptes, pugui ser més eficient a mitjà termini comprar un pis que viure de lloguer, sempre que es disposi del capital necessari per als pagaments d’entrada i similars. En el moment en què ja disposo d’un pis de propietat, o bé, molt rarament, d’un habitatge de lloguer amb preus assolibles, la variable lloc de residència forçosament s’estabilitza. Ja no em surt a compte anar canviant de casa. Tampoc és viable anar canviant de feina, fins a trobar-la a prop de casa. Avui pot ser que trobi feina aquí, però demà hagi d’anar a treballar més enllà. He d’anar a guanyar-me el sou allà on pugui o allà on més em convingui. I moltes vegades serà en una població diferent, sovint distant, d’on visc. Em veuré obligat a viatjar, tots els dies feiners, des de casa a la població on tinc el meu lloc de treball, o d’estudi. Ja tenim un commuter, paraulota que pot interpretar-se com a "pendular", recordant el moviment d’anada i tornada continuat d’aquest instrument.

El concepte neix als EUA, a meitat del segle XIX i principis del XX amb els trens de vapor que unien els suburbis residencials dels treballadors pobres amb els centres laborals, però en el moment actual, a casa nostra, ens referim a un fenomen social que es calcula que afecta més de 300.000 persones que entren i surten de Barcelona cada dia laborable per treballar o estudiar, i que inverteixen una mitjana d’uns 40 o 50 minuts diaris o, el que és el mateix, quasi vuit dies anuals viatjant.

El commuting suposa que els desplaçaments es converteixen en l’eix i referència vital dels ciutadans. Si és amb vehicle privat, ens veiem condicionats per uns horaris que evitin els embussos d’entrada i sortida, la qual cosa fa que matinem més i arribem a casa més tard, i si és amb transport públic, vol dir estar lligat a uns horaris rígids i altres inconvenients. Aquest temps de més va en perjudici d’altres activitats socials, familiars o de lleure a què cal renunciar, sense parlar dels costos econòmics del transport i, també, els costos en salut: un major cansament que pot comportar ansietat, estrès o depressió. També un grau més alt de sedentarisme, cosa que significa un major risc d’obesitat, hipertensió, cardiopaties, diabetis o, fins i tot, determinats tipus de càncer. Estar fora de casa també implica menjar fora, la qual cosa no ajuda a mantenir una dieta sana i equilibrada. Tot plegat, freqüentment, insatisfacció, també laboral. El commuting no és, precisament, una activitat saludable ni sostenible, si tenim en compte la contaminació que comporta.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Cal explorar noves formes de treball que equilibrin les necessitats d’habitatge i laborals. El teletreball és una molt bona opció per a molts, tot i que hi ha autors que opinen que és preferible el commuting al teletreball, ja que la interacció física directa amb altres persones a la feina o durant el viatge és psicològicament positiu, perquè els desplaçaments estableixen límits clars entre els espais laborals i els domèstics i de lleure, i es contribueix així a estructurar els comportaments diaris establint patrons previsibles que ens donen tranquil·litat i seguretat. Tot i així, no tothom pot fer teletreball. Opcions urbanístiques com les ciutats dels 15 minuts, que proposa que tots els serveis essencials, educatius i laborals estiguin a uns 15 minuts a peu o en transport públic de les llars de cada un dels ciutadans, poden ser una bona solució.

Cal reconèixer, però, que la societat postindustrial no ajuda gaire al fet que les persones millorin els seus nivells de benestar i salut. I aquest és, també, un problema de salut pública.