Sobre el dret a prendre un bany

A mesura que l’emergència hídrica es desplega i la llista de restriccions que es deriven de la mala salut dels nostres embassaments pren forma, la nostra relació amb l’aigua canvia. Ja no és que ens alarmi una aixeta que degota, o que tinguem un rellotge climàtic ficat al cervell que compta el temps de dutxa, els dies entre regs, la durada de les rentadores, els hectòmetres cúbics de la factura. També hi ha una enyorança de l’aigua inesgotable que entronca amb aquella nostàlgia que ens va envair quan va irrompre la pandèmia a les nostres vides el 2020. Vam viure llavors l’enyorança de la lliure mobilitat, durant un temps, de l’aire sense el filtre de la mascareta, dels petons i abraçades que es regalaven com si no tinguessin preu, quan tot tenia un preu, tot i que no ho sabíem.

Rius i mars, llacs i brolladors són finits també, així que quan es pensa que la solució a la falta de pluja és l’aprofitament d’aigües subterrànies descobrim que les aigües freàtiques també tenen límits, que els llacs s’assequen i que els rius i pantans també pateixen la falta de desglaç, perquè no hi ha gel ni neu. I descobrim, al seu torn, que quan estàvem immersos tots en la pantalla de les ciutats verdes, naturalitzades, hauríem d’estar en una altra pantalla anterior, el de les ciutats blaves, amb recursos hídrics que garanteixin refugis climàtics i després, només després, ajudin a desenvolupar el model verd. L’aigua no cau del cel, recorden les últimes campanyes públiques d’estalvi i aprofitament de l’aigua, però som aigua, una cultura basada en banys de mar, a disfrutar dels rius i piscines, del nou or líquid que va fomentar el descans de balneari i cascades naturals, on fins i tot el turisme de sol i platja es deixava de l’etiqueta la seva essència, el mar.

El dret a l’aigua no només com a nutrient essencial, sinó també com a forma d’oci, de benestar i medicina està més en risc que mai. Prendre un bany a casa és un plaer culpable fa temps, però va camí de convertir-se en un motiu de denúncia veïnal, mentre els paletes treuen les banyeres dels pisos per muntar-hi plats de dutxa, més sostenibles. I el que de manera privada es pot convertir en un luxe prohibitiu hauria de tenir una alternativa viable en equipaments comuns on piscines, banys i activitats aquàtiques estiguin garantides.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Els nous hàbits més conformes amb els nostres temps no han d’oblidar de cop el que som i el que hem après de la nostra relació amb l’aigua: des de la nostra resposta biològica a les aigües termals, que milloren la circulació sanguínia, fins al benestar psicològic que aporta el contacte amb aquest líquid. "Ah, viure en la ingravidesa", mussita en un gustós bany de mar la protagonista de la bonica novel·la ‘La península de las 24 estaciones’, una dona que es retira un any de la bulliciosa Tòquio a un poble per connectar amb les seves emocions a través de la naturalesa. Malgrat ser un lloc muntanyós, el mar és present, així com els vivificants banys calents a la cabana. El llibre d’Inaba Mayumi és un cant al renaixement emocional a partir d’una mirada atenta al que ens envolta, i l’aigua, essencial per beure, per regar les plantes i fer funcionar la nostra societat, també és benestar i curació.

Més enllà de les infraestructures hídriques necessàries en emergència, l’aigua ha de recuperar la seva presència en el nostre entorn urbà i els passos fets per a la renaturalització de rius com el Besòs o el pla en marxa de rehabilitació del Rec Comtal, el canal que va donar vida industrial a Barcelona i aviat serà una zona de protecció de biodiversitat amb l’aigua com a eix. Que l’urgent no ens faci oblidar mai l’important.