Estalvi sorollós contra luxe silenciós

Dèiem ahir que el luxe silenciós en realitat sempre havia existit. Es va començar a comentar més amb l’última temporada de Succession, aquesta sèrie sobre magnats que vestien sense ostentació: gorres llises de 600 euros, caçadores senzillíssimes de 7.000 i cotxassos Tesla més llestos (i més aparentment humils) que El coche fantástico. No eren els únics: part de l’esfera dels famosos optava per aquest look (un jersei de Brad Pitt, tan semblant al teu de Zara, costa 2.500 dòlars). L’opció d’aquest tipus de luxe sense grans logotips ni excentricitats s’associava amb l’elegància i la (ehem) classe. Tot i que ja vam comentar aquí (i d’això en sabem molt, perquè vam créixer a Barcelona, una meca del luxe silenciós on l’alta burgesia sempre l’ha practicat), que aquesta estètica també podia ser una manera de camuflar el privilegi i preservar la fortuna, a més d’una espècie de salutació motera o maçóna entre pijos. De fet, el lema d’una d’aquestes marques és If you know, you know (Si ho saps, ho saps).

Doncs bé, llegia ahir que entre la generació Z està de moda el contrari. L’etiqueta d’"estalvi sorollós" (en realitat, loud budgeting, així que pressupost escandalós o a crits podria ser una altra traducció) ha triomfat a TikTok, concretament en el d’un tal Lukas Battle. La tendència ve a lluitar contra la dismòrfia econòmica i un altre tipus de trastorns d’ansietat entre els més joves, que han d’aparentar a les xarxes uns diners de què manquen. Així neix aquesta moda, que va de proclamar el que et costa alguna cosa, especialment si t’ha sortit barat, sense por de comentar quan no t’arriba la cartera. El fet graciós és que el seu creador el defensa amb la retòrica de l’anterior etiqueta: l’estalvi sorollós és "més chic, més estilós, més flex" i consisteix no a dir que no en tens prou, sinó que passes de gastar-t’ho en això. I ve a visibilitzar la precarietat, a mitigar l’angoixa i a alleujar les bretxes que l’economia pot obrir en una amistat (quan no tens diners per afegir-te al pla que d’altres proposen).

En realitat, els pijos també practiquen això. Res més garrepa que algú amb molts diners, que presumiran de com de barata li va sortir aquesta tercera residència o d’aquest rellotge que li van regalar en una convenció.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però qui ho ha fet sempre ha sigut l’humil, amb els seus mil càlculs per arribar al 31 del mes, però també com a actitud davant el dispendi. Diversos exemples en el meu entorn, d’aquest amic que llogava la revista Fotogramas a la biblioteca (quan valia menys de dos euros), a aquest pare que sempre que estrena una peça de marca comprada en un outlet avança, mentre es mira al mirall, com de barata li va sortir. I a mi mateix, que soc un desastre en el control de les meves despeses, m’agrada més una canya si costa 10 cèntims menys que al bar del costat.

Totes les etiquetes i tendències sonen tontes, però algunes tenen tot el sentit. Com aquesta de l’estalvi sorollós, que ajuda a la desacceleració del consum mentre ens estalvia fer coses que no volem fer i que ens arruïnen. Va dir Oscar Wilde de les altes esferes del segle XIX a El ventall de Lady Windermere: "Avui dia la gent coneix el preu de tot però el valor de res". Últimament, en canvi, semblava que ningú podia ni dir ni saber el preu de les coses. Així que benvinguda aquesta juvenil tendència que ara posa nom a aquesta sana actitud, que tan bé practicava la meva tia Generosa, una dona que, malgrat el seu nom, mirava cada cèntim.