L’ús polític del fum

Altres temps els polítics no tenien tants incentius per eludir la veritat, ni per acomodar-se a les enquestes. En realitat, les societats volubles li ho exigeixen. Quan vam patir la crisi econòmica constatàvem que, en el millor dels casos, qui entenia de política simplificava l’economia; els que sabien d’economia, ignoraven la política. Construíem apartaments ‘non-stop’ amb mà d’obra immigrada que arribava massivament i els compràvem amb crèdits que un creia poder retornar en un tres i no res. Però la ventada de les subprime va acabar amb tot. Encara queda a la presó un grapat de polítics, per haver robat en els dies de la bombolla immobiliària. Quan la pèrdua de confiança entre els bancs va bloquejar els mercats de crèdit, la bombolla es va punxar. Era l’enèsima columna de fum, de perfil piramidal.

Després ho hem vist amb l’independentisme. Ara és l’Orient Mitjà, ahir era Ucraïna. A tota hora és el deute públic, la negació dels informes Pisa, la pugna dels governs amb el poder judicial. Tant és. De cop i volta, tots som juristes, experts en constitucionalisme i en dret comparat, en oscil·lacions en el preu del barril de petroli. Els clàssics de l’anàlisi política sempre van advertir que una de les principals comeses de qualsevol govern –uns més, uns altres menys– són les cortines de fum.

Ho veiem en les expressions i paraules que en dos dies perden sentit semàntic. "Diàleg, asseure’s a la taula i parlar": és com si el Congrés dels Diputats no existís, ni els plens municipals, ni els parlaments autonòmics. Fa uns anys va succeir amb la postveritat. Ja no es parla de postveritat però la seva pràctica continua activa, amb l’afegit que fins i tot la banalitat es radicalitza i es converteix en tribunal de la nova veritat. La postveritat i el fum s’enfilen en el fluid digital de les xarxes socials afegint capes de fragilitat, obsolescència i dimensió única. En paral·lel, la intel·ligència artificial posa en circulació rostres de ficció, notícies cent per cent falses. Els vots venen a continuació. Si vols, tot t’arriba a la pantalla del teu iPhone. És un ecosistema autoreferencial.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La postveritat té antecedents com Els protocols dels savis de Sió –frau malèfic sobre la conspiració judeomaçònica–. Va ser un exemple per als totalitarismes que feren la més greu metàstasi del segle XX. Com a retroalimentació, els dos grans sistemes totalitaris del segle XX van requerir una postveritat fundacional: per a Lenin va ser la Presa del Palau d’Hivern; per a Hitler, l’incendi del Reichstag. Amb anterioritat, a la Bastilla no hi havia ni mitja dotzena de presos. De nou la postveritat al servei del mite revolucionari.

Tocqueville veia venir nou despotisme, una forma de tirania, una força tranquil·la que no trunca voluntats sinó que les ablaneix. La connexió d’egoismes torba la idea d’un bé comú. Siguem aliens a la sort dels altres. No hi ha conciutadans o no els veiem, ni volem conèixer-los. És el risc d’un despotisme suau. Incontestat. El monstre dolç. Grans contingents d’homes iguals i similars, egos a la recerca de plaers petits i vulgars, sense parar, en els antípodes de l’afany de veritat i la voluntat del coneixement. Ja som comunitats en fals, bombolles d’emocionalisme, identitats il·lusòries, xarxes del mal i alhora fonts inesgotables de coneixement. És causa i efecte de la política del fum. No estranya que l’escura-xemeneies polític sigui una figura professional amb molt futur.