¿Ni comprar ni llogar?

L’augment dels lloguers ha sigut general, superior als salaris, i cal dedicar al seu pagament una part gran dels ingressos. I això en uns anys, en especial els últims, en què la vivenda ha estat molt regulada. Per la pandèmia, les iniciatives de Colau, algunes lleis i l’anunci d’altres, com la que el Govern de Madrid va aprovar a la primavera i que està a punt d’entrar en vigor a Catalunya. Aquestes dades, junt amb moltes d’altres, indiquen que el control de lloguers ha sigut una mesura tant bonista com ineficaç. ¿Per què? Si creix la demanda de gent que vol viure de lloguer –augmenta la població i la compra de la vivenda és més cara i pugen les hipoteques–, l’única solució és augmentar l’oferta de pisos de lloguer, ja siguin públics o privats. Però si l’oferta pública puja molt poc (o gens) i la privada es retreu perquè els propietaris –famílies o fons– creuen que els controls els perjudicaran, llavors l’oferta no creix (o fins i tot baixa) i irremissiblement els lloguers són més cars i difícils.

Per això, Aragonès faria bé de ser prudent. L’alcalde Collboni ha dit –amb cert realisme– que el control serà positiu a curt termini, però que a llarg cal augmentar l’oferta. Però, si el curt termini es converteix en permanent, passa el que està passant. I Aragonès i Collboni ho haurien de saber.

I un altre estudi, de la taxadora UVE Valoraciones, conegut també aquesta setmana, és més preocupant. En teoria, els joves i les rendes més baixes haurien de llogar –almenys per un temps– perquè és més barat que comprar. Doncs bé, està passant just el contrari. A 54 de les 63 ciutats estudiades i malgrat la pujada dels interessos, és més car pagar el lloguer que la quota hipotecària.

Així, a Barcelona el preu mitjà del lloguer és de 20,5 euros per metre quadrat enfront els 18,16 de la quota hipotecària. I el mateix passa a Girona (11,7 contra 10,71), a Valladolid (7,9 contra 7,1), Sevilla (11 contra 9,64) o València (11,95 contra 9,79). No passa el mateix a Madrid, Bilbao o Sant Sebastià i a sis ciutats més de les 63 estudiades. Però, si ara el més normal és que llogar costi cada mes més que pagar la hipoteca, és inevitable que la vivenda alimenti el malestar social. Els joves i les famílies amb menys ingressos no poden comprar per no tenir estalvis per afrontar la quota d’entrada (un mínim d’un 20%) ni les garanties que exigeixen els bancs.

El record de la crisi del 2008 –quan els bancs i les caixes deixaven alegrement el 100%– és present. També les exigències de prudència del Banc d’Espanya i del Banc Central Europeu. Conclusió: els joves i les famílies amb menys ingressos no poden comprar i el lloguer és més car que la quota hipotecària, de manera que queden atrapats en una situació anguniosa i poc sostenible, ja que els lloguers pugen més que els salaris.

Notícies relacionades

Feijóo, fan de Puigdemont

El complex escenari postelectoral

L’única sortida és augmentar l’oferta de vivendes de lloguer, sigui el propietari un ens públic, una família o bé un fons immobiliari. Si hi ha més oferta, vingui d’on vingui, la situació millorarà. Però molts polítics tendeixen a sobrevalorar el que poden fer amb les iniciatives públiques i a castigar el mercat. Diuen que el dret a la vivenda és un dret i no pot quedar a mans privades. Oblidant que una cosa és regular amb tacte (el bon Estat) i una altra obstaculitzar a la pràctica l’oferta de lloguer.

A Espanya ningú es queixa del subministrament de pa, un bé de primera necessitat. ¿Passaria igual si els polítics haguessin desconfiat de l’ànim de lucre dels forners i a sobre hi hagués escasses fleques municipals o autonòmiques o estatals? Hi hauria cues. No, no és el mateix. Però pensi-ho.