Més normal que la del 2021

No ha sigut una gran campanya, però sí bastant més normal. Tot i que per valorar-la calgui continuar recorrent a la capacitat de conviure amb la incertesa. Però hi ha dos assumptes rellevants que m’han sorprès. Un és la llei electoral. Si Catalunya, que parla de recaptar tots els impostos, volgués, tindria una llei electoral pròpia, com quasi totes les autonomies. Però en 44 anys d’Estatut ha sigut incapaç de pactar-la. I ara l’assumpte està "descatalogat". ¿Estem d’acord amb l’annex del primer Estatut –condició de Suárez– que exigia per a les eleccions de 1980 el repartiment provincial de la llei espanyola? Estrany.

Més increïble és que, quan tant es discuteix de "regeneració democràtica", ningú qüestioni el sistema de llistes tancades, quilomètrica la de Barcelona, que fa que la majoria de diputats siguin desconeguts per a l’elector. La democràcia té problemes a molts països, però som l’única gran democràcia europea –tret d’Itàlia– en la qual els electors no voten un diputat de districte –amb cara, nom i cognoms– perquè els representi, com sí que passa a la Gran Bretanya, França i Alemanya. No és la solució màgica, però seria un fre a l’excessiu poder de les cúpules partidàries. El 1977 calia enfortir-les perquè els partits eren embrionaris. Avui el problema és que els diputats siguin mers funcionaris de partit. En cas contrari, s’arrisquen a ser exclosos de la llista. Però, és clar, cap cúpula vol perdre poder. I així després aspiren a intervenir també en la societat civil.

L’habitatge és un gran problema. Yolanda Díaz, l’esquerra populista amb aire de modernitat, però sense socis rellevants a Europa, acaba de dir que "l’habitatge és un dret, no un negoci, senyories progressistes" (suposo que referint-se al PSOE). D’acord, però els drets no són un mannà que cau del cel, sinó que els ha de garantir –o com a mínim no obstruir– l’Estat o el sector públic. Passa en educació, sanitat o les pensions. Però a Catalunya –i a Espanya– la inversió en habitatge públic de lloguer (el més necessari per als menys acabalats) no només no augmenta, sinó que baixa. I llavors es pretén garantir el "dret" (llei espanyola i llei catalana) transferint el paper protector als propietaris de pisos i congelant el preu dels lloguers.

I, com que això es practica des de fa temps, la conseqüència lògica és que els propietaris (grans o petits) acaben venent-los, de manera que descendeix l’oferta de pisos de lloguer. I, quan l’oferta baixa i la demanda puja, perquè la població augmenta, ineludiblement hi ha menys pisos disponibles, així que –tret d’un miracle diví– els preus tendeixen irremeiablement a pujar.

Notícies relacionades

En defensa pròpia

Política i control de mitjans

Pretendre que, en una Catalunya que en pocs anys ha passat de sis a vuit milions, els lloguers siguin raonables limitant-ne els preus, opció que l’únic que aconsegueix és reduir l’oferta, és una fórmula segura de fracàs que està creant greus problemes socials i reforça la baixa natalitat. I l’esquerra és especialment covarda en aquest assumpte. Prefereix predicar el control de preus, que ja no és pa per a avui (s’està veient) i sí que és gana per a demà. Això sí, prometre i prometre que en el futur es construiran molts habitatges socials, cosa que mai ha passat.

Som el país d’Europa amb menys habitatge de lloguer perquè fa anys que ho fiem tot al control de preus en comptes d’apostar per l’augment de l’oferta, pública o privada. I així ens va. I, en aquest rellevant assumpte, en aquesta campanya no hem avançat gens. ¿Explicar la veritat seria perdre vots?.