Una reparació imprescindible
Aquesta modificació del text fonamental hauria de ser un exemple per a altres canvis des del consens
El Congrés dels Diputats donarà avui llum verda a la reforma de l’article 49 de la Constitució per canviar la paraula disminuït per discapacitat. Les paraules sempre són un reflex fidel de la vida social. Si la nostra Constitució tingués 100 anys, potser els hauria designat com a "subnormals". Afortunadament, el respecte per la dignitat essencial de les persones ha progressat acceleradament en les últimes dècades i aquest canvi era d’absoluta justícia i comptava amb tot el suport social. Fins i tot alguns avui encara serien més acurats amb la manera de designar la protecció de la diferència dels que són ciutadans espanyols de ple dret. Com va dir al seu dia Adolfo Suárez, amb aquesta reforma s’eleva a rang de normal en la llei el que és normal al carrer. És, sens dubte, una molt bona notícia per a aquest col·lectiu i, en conseqüència per al conjunt dels espanyols. I és una injustícia que s’hagi trigat tants anys.
¿Per què ha costat tant? Doncs per la dinàmica política en la qual estem instal·lats en les últimes dècades. Abans en dèiem crispació i ara l’anomenen polarització. Però la realitat és que els dos principals partits de l’hemicicle, el PP i el PSOE, tenen una clara incapacitat per al pacte, fins i tot diria que animadversió a posar-se d’acord. I, especialment, a fer-ho públic. Ells són la base del consens institucional espanyol, però estan convençuts que demostrar la seva entesa els mina electoralment. Per això costa tant la renovació d’alguns òrgans o la reforma de la Constitució que exigeix una majoria reforçada per aprovar-se fins i tot en aquells articles que no necessiten de la ratificació dels ciutadans i la convocatòria d’eleccions. Segurament, també és responsabilitat dels electors i de l’opinió pública transmetre’ls aquesta sensació que el consens els resta en lloc de sumar, com passa en la major part de les democràcies occidentals, molt més àgils en la reforma de les seves lleis fonamentals.
Així doncs, a més de reparar un greuge amb les persones discapacitades, aquesta reforma hauria de servir perquè la política espanyola i, especialment, el PP i el PSOE, perdessin aquesta por reverencial d’afrontar reformes des del consens. És evident que el món no s’acabarà després del que ha passat al Congrés. La vida seguirà endavant i la dinàmica política serà la que anava a ser. Aquesta normalitat hauria d’obrir el pas a la renovació, per exemple, del Consell General del Poder Judicial, i fins i tot a altres hipotètiques reformes com pogués ser la de la llei electoral o eventualment la d’altres articles de la mateixa Constitució. D’aspectes mancats d’"actualització" sense canviar el model de societat i de sistema polític que sustenta el text de l’any 1978, n’hi ha. Començant pel dret de les dones a la successió en la direcció de l’Estat i seguint per aspectes relacionats amb les opcions de gènere i tantes d’altres. El que realment alimenta l’extremisme polític és que quan els partits centrals no promouen reformes, les ànsies de canvi passen de ser sectorials a ser globals. Vox, en molts aspectes, és el resultat d’aquesta dinàmica. Com ho va ser en els seus primers moments el 15M que va donar pas a Podem. L’immobilisme genera el caldo de cultiu de la revolució, mentre que les reformes revitalitzen el consens.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
