I també escalfa el planeta

Al voltant d’un terç de tot el menjar produït al món es perd cada any, segons l’Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO, per les seves sigles en anglès) de l’ONU. Si les emissions de gasos amb efecte hivernacle derivades del desaprofitament alimentari fossin un país, serien el tercer del món, tan sols per darrere de la Xina i els Estats Units. Segons alguns estudis recents, el menjar malgastat és responsable de la meitat de les emissions associades al sistema agroalimentari mundial, que són d’aproximadament 18 Gt (gigatones) de CO2 equivalent.

Però no pensi únicament a les restes del seu plat que acaben a les escombraries, sigui en un restaurant o a la seva cuina. El desaprofitament alimentari es produeix en totes les etapes de la cadena agroalimentària, des del cultiu fins al consum final. Als països amb més nivell de renda, les pèrdues es concentren en la comercialització i el consum final. Als països en vies de desenvolupament, no obstant, el menjar es perd a la postcollita i durant el processat, a causa de tecnologies ineficients, al transport deficient i a altres condicionants. ¿Com fer front a aquest problema, que no només té una traducció climàtica sinó també una de molt directa en el benestar i salut de milions de persones, que no tenen accés a una alimentació de qualitat?

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En primer lloc, hem de fugir de la temptació d’individualitzar la culpa. Si bé és cert que totes i tots tenim una responsabilitat a l’hora de comprar, consumir i cuinar de forma racional i eficient, la solució a aquest problema no rau simplement que a cada llar i a cada restaurant es mesuri tot al mil·límetre, o s’inventi mil i una receptes d’aprofitament. Hi ha causes estructurals que superen la nostra parcel·la de responsabilitat, i que necessiten marcs legislatius, institucionals i empresarials conformes. Comprar la quantitat adequada d’aliments no depèn únicament del client, sinó també del comerç, en especial de les grans superfícies que, amb ofertes irresistibles i empaquetats sense sentit, ens acaben condicionant per emportar-nos a casa molt més del que havíem planejat. O amb la seva fòbia a la fruita i verdura lleugerament marcada o de formes menys afavorides, igual de nutritives, però (això diuen) sense atractiu comercial. O quin tipus de dieta promocionem institucionalment i el tipus d’anuncis que permetem.

I finalment, necessitem pensar què produïm i per a qui, més encara en un moment d’amenaçadora sequera que ens obliga a replantejar-nos els usos del territori per no només no malgastar menjar, sinó tampoc terra fèrtil i la preuada aigua.