També som nosaltres

El professor que ens impartia aquella assignatura ens va assegurar que, fins a finals del segle XX, l’oceà es continuava veient com un abocador capaç d’absorbir-ho tot: residus de vaixells, aigües fecals, tones de metalls, bidons amb productes tòxics, plàstics o materials de construcció. L’oceà, ens explicava, era tan immens que era inconcebible que poguéssim arribar a contaminar-lo completament, més enllà d’alguna localització concreta i sotmesa a impactes molt directes. El canvi de segle, ens va assegurar, havia implicat un canvi de mentalitat. ¿S’errava?

Tot i que és cert que la consideració social dels oceans no té res a veure amb la que predominava fa tot just unes dècades i que s’han establert tant nombroses àrees de conservació com una normativa cada vegada més estricta per a la seva protecció, la degradació d’aquest enorme ecosistema continua imparable. La sobrepesca, la contaminació, el turisme massiu, el trànsit marí o l’amenaça de l’explotació dels valuosos minerals del sòl marí planen sobre el futur de les mars. En aquest context, és imperatiu un gir no solament en les polítiques globals i els acords internacionals, sinó també en la gestió diària i pròxima, en la nostra percepció social, en la manera com ens relacionem com a societat amb un horitzó aparentment infinit però que cada vegada és més constret.

Notícies relacionades

Salut Grau, psicòloga: "Els afectats per la dana encara senten frustració i ràbia"

Catalunya investiga la construcció amb biomassa local

Hi ha diverses eines de compensació pels danys o fins i tot de pagaments pels serveis ecosistèmics que presta l’oceà, però hem de resistir-nos a la mercantilització de l’ecosistema més gran del planeta. És crucial apostar per la regeneració ecològica i no mesurar-la únicament en paràmetres econòmics. Ens cal una mar recuperada i funcional per garantir la nostra supervivència a l’antropocè.

El camí és complex i llarg però està traçat. Saber que sabem poc, que necessitem els oceans tant com els boscos (l’oxigen que respirem ve de la seva aigua, no pas dels arbres), que no podem continuar tractant-los com un rebost infinit ni com un embornal capaç d’empassar-s’ho tot. Entendre, en definitiva, que l’oceà també som nosaltres.