Que mai no van existir
La història de les imatges és un relat sobre l’engany, com es pot comprovar al documental ‘Fantastic machine’
El documental danès Fantastic machine ens parla de les imatges, des del fenomen òptic de la càmera fosca i de les primeres fotos artesanals fins als milers de milions de càmeres que generen, cada dia, al món, més de 3.000 milions de fotografies. També ens informa de les imatges en moviment, des d’aquell genet que volava dalt d’un cavall, des del tren que entrava a l’estació i espantava els primers espectadors atònits, fins a l’allau de ‘tiktoks’ d’avui i la lluita desfermada per ser viral en un oceà de notícies, frivolitats, falsedats i irrellevàncies diverses.
La màquina fantàstica és la resposta del rei Eduard VII d’Anglaterra, just després de veure les imatges de la seva coronació, el 1902. Un atrevit productor americà, Charles Urban, va encarregar a Georges Méliès (ni més ni menys!) que filmés l’esdeveniment. Com que no van poder rodar a Westminster, se’l van inventar. La cerimònia va ser gravada a París amb actors que s’assemblaven als protagonistes i amb tot de jocs visuals del cineasta per fer veure que eren a Londres. El curt es va estrenar la nit del mateix dia que Eduard VII era coronat i, per descomptat, molts es van empassar la trampa. La immediatesa i la celeritat no eren virtuts del moment i, per això mateix, l’impacte encara va ser més gran, difícil d’imaginar des dels nostres ulls del segle XXI. Quan el rei va veure el film, va dir: "Això és esplèndid, quina màquina tan fantàstica. Fins i tot han trobat la manera d’enregistrar parts de la cerimònia que mai no van existir".
Al documental, premi a Sundance i que ara es pot veure a Filmin, hi ha pedagogia i humor. Detalls que provoquen la hilaritat i, alhora, fan tremolar. "És més aviat –ha escrit Jofre Font, responsable de Quan arribin els marcians a TV-3– un vídeo-assaig que fa història i reflexiona sobre el poder de la imatge en moviment". De fet, la història de les imatges és un relat sobre l’engany. Per exemple, el cas de la peça d’uns combatents de l’ISIS que estan gravant un espot de propaganda mortífera. En veiem l’entrellat, els problemes del terrorista per memoritzar el text, les rialles dels companys, les repeticions. O la fredor amb què Leni Riefenstahl parla dels moviments de la càmera per engrandir i magnificar les desfilades nazis. "Aquí no hi ha política –diu–, és només una qüestió tècnica". O la idea d’un productor de televisió, essència del mitjà: "La nostra programació vol aconseguir que els cervells siguin accessibles". No pas rentar-los, sinó desbrossar el camí perquè, després, hi passin les divisions cuirassades.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
