Les proves falses

El primer és la falsificació d’indicis. Es produeix quan algun dels intervinents en el procés, sobretot en la seva investigació, sembra vestigis falsos que fan que aparegui la quantitat de droga, la sang, l’arma, o el que sigui, al lloc que més comprometi una persona innocent. Demostrar aquesta falsedat és complicadíssim, sobretot si ha sigut la policia, amb la seva enorme experiència, la que ha comès la malifeta. Tot i confiar en la regularitat de la tasca policial, fiscals i jutges han d’estar molt atents a aquestes situacions i verificar l’estricte respecte de drets fonamentals per part dels agents –la seva vulneració és un potent indici de manipulació–, així com el manteniment íntegre de l’anomenada cadena de custòdia. És a dir, que el vestigi hagi aparegut espontània i efectivament en l’escena del delicte i que, una vegada arribat al procés, es tracti del mateix vestigi.

Una segona manera més subtil i bastant més freqüent d’alterar proves consisteix en la seva manipulació. Es tracta d’aprofitar selectivament només algunes dades del procés i posar-les en un context que li sigui advers a l’acusat. A això cert periodisme sensacionalista també hi està acostumat, per cert. El més freqüent és oferir la informació incompleta, seleccionant només les dades incriminadores. Així, per exemple, d’una captura de pantalla d’una conversa de WhatsApp se selecciona només la part que pot incriminar el reu i es deixa de banda la resta de la xerrada que el descarregaria completament de responsabilitat. O bé s’al·ludeix a la seva presència en un lloc pròxim al del crim mentre se silencien dades importants, com que passeja habitualment per allà o fins i tot treballa allà, cosa que fa que la seva presència al lloc no sigui estranya. O bé, abordant la seva relació amb la persona de l’assassinat, es destaquen només les baralles puntuals que van poder tenir, mentre se silencia per complet la seva habitual bona relació, que simplement desapareix.

La tercera manera, menys habitual però que també crida l’atenció, consisteix a esbiaixar la informació existent, exagerant la seva rellevància o atribuint-li una gravetat que no existeix. Així, una "manifestació pacífica" es pot convertir en una "massa amenaçadora", deduint del seu nombre no una adhesió festiva a la ideologia de la mobilització, sinó una tropa de fanàtics disposats a defensar per qualsevol mitjà una idea. D’aquesta mateixa manera, una persona gran amb els seus amics i família ja morts, i que, per tant, pateix soledat, pot transformar-se literàriament en un vell esquerp i iracund que bé va poder cometre aquell homicidi. Per descomptat, algú amb aspecte inofensiu i amigable mai cometria un delicte, fins que utilitzem el seu aspecte insignificant per descriure un psicòpata amb excepcionals habilitats socials que utilitza per encobrir els seus crims. Les manipulacions no són gens difícils a les mans, no ja d’una bona ploma, sinó de qualsevol que desitgi expressar les dades d’una persona amb un tremendisme que connecti amb els prejudicis d’una societat, i que puguin ser adversos a aquesta persona per detalls fins i tot secundaris.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Vol dir-se amb això que la retòrica és molt important en els processos judicials, però per això molt perillosa. Cal estar molt atents a l’objectivitat de la informació que s’assumeix. No és només que tota conclusió del jutge o del fiscal hagi de tenir una dada concreta que la basi. És també necessari descartar expressament les dades que contradiguin l’esmentada conclusió. El segon es fa molt poc, i aquesta carència s’omple i s’adorna amb un relat de ficció aparentment creïble, però fals.

Que desaparegui aquesta xacra no depèn només de jutges i fiscals, sinó de ciutadans que llegeixin, detectin i denunciïn aquestes mentides. La tasca de la premsa en aquesta matèria hauria de ser, per cert, essencial.