Fer caixa amb les armes

Per això, remou consciències que es pretengui normalitzar aquesta actitud amb la venda continuada d’armes espanyoles a Israel. Val a dir que, d’igual manera, són presents armes made in Spain en tota mena de conflictes i en són compradors règims polítics dictatorials.

Són fets inqüestionats que tenen l’origen en els interessos encreuats i mantinguts en el temps entre determinats grups de capital i els governs espanyols per fer realitat una legislació adient a la fabricació de materials armamentístics i llur comerç. Efectivament, assolir pertànyer al club dels 10 estats amb més producció i venda d’armes ha requerit la complicitat del món polític. En aquest cas del PSOE i el PP, sense cap fissura entre tots dos al llarg de dècades. N’és exemple la llei que regula la venda d’armes, en la qual un article fixa els supòsits per a l’autorització, suspensió i revocació d’una comanda, d’entre els quals la possibilitat que siguin utilitzades amb una finalitat vulneradora de drets humans. Com s’explica, doncs, que l’Aràbia Saudita s’hagi convertit en el més gran comprador o que, només a títol d’exemple, se signessin convenis amb l’emir de Bahrein, el mateix que va respondre a les mobilitzacions de la Primavera Àrab dels anys 2011 i 2012 amb centenars d’assassinats i milers de persones torturades.

L’explicació rau en el fet que la decisió sobre què exportar i a qui vendre recau en una junta interministerial, on participen els serveis d’intel•ligència, les deliberacions de la qual són secretes des que ho va establir Felipe González arran d’un escàndol esdevingut al conèixer-se que s’havien venut armes a Pinochet. Un secretisme que afecta també el poder legislatiu, els parlamentaris. Dono fe que durant anys s’ha intentat modificar i sempre s’ha topat amb el PSOE i el PP, bo i arribant a l’absurd que el poder legislatiu confegidor de la llei té prohibit fiscalitzar-ne l’ús.

Una opacitat que evidencia com estan els governs espanyols de segrestats als interessos econòmics de les empreses d’un sector industrial que, ells mateixos, han promogut, fomentat i contribuït a fer créixer. I del qual, ara, són captius.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Certament fou Aznar, juntament amb l’empresari de la indústria de l’armament i posteriorment ministre de Defensa de Rajoy Pedro Morenés, aleshores exercint de secretari d’Estat de Defensa, qui va crear els Programes Especials d’Armament. Com cert és que abans Felipe González havia signat l’acord per al programa Eurofighter, els programes dels carros de combat Leopard i l’adquisició dels avions A-400 i més tard la seva correligionària Carme Chacón signà nous PEA fins a generar un enorme deute públic, la suma dels quals arriba als 30.000 milions. Compromisos, tots aquests, que han requerit constants aportacions pressupostàries extraordinàries.

Pedro Sánchez hauria de sentir-se políticament concernit i obligat a ser conseqüent amb el pronunciament, diferent del del PP, expressat aquests darrers dies. I pel que fa a Yolanda Díaz, perquè com a ministra de Treball és conscient que per cada lloc de treball creat en la indústria amb els mateixos recursos se’n podrien crear cinc en la civil, perquè és coneixedora de com es ressent el món del treball del trasllat de recursos públics en R+D+I civil al militar i perquè ella mateixa ha estat més contundent a l’hora de qualificar el crims de guerra comesos a Gaza, a més de reclamar-li conseqüència política, caldria pregar-li una mica més de pudor. En pro de les idees que diu defensar i en benefici de tothom.