Me n’alegro molt

–¿T’agrada? –li vaig preguntar.

–No és una qüestió de gust o de no gust –va dir ell–, és que tinc un professor que es torna boig amb els exercicis memorístics.

–És un bon professor –li vaig assegurar jo.

El jove no hi va estar d’acord. Em va explicar que si li venia de gust recitar aquells versos n’hi havia prou amb agafar el mòbil i buscar-los al Google.

–Però no és el mateix tenir-los dins del teu propi cap –vaig insistir– que dins del telèfon. ¿Saps en què consisteix la diàlisi?

–Sí, el meu pare se la fa.

–Però ¿en què consisteix?

–No ho sé, crec que li passen la sang per un aparell que la filtra i li treu tota la merda que acumula.

–Alguna cosa així. L’aparell substitueix els ronyons quan aquests no funcionen. Llegir Jorge Manrique al mòbil està bé, és una espècie de diàlisi, però és millor que els versos et surtin del cap. Si t’aprens bé aquest poema, que per cert és magnífic, potser quan el teu pare mori vagis un dia en l’autobús, com avui, i et vingui a la memòria i el recitis interiorment, com una oració, i li trobis tot el sentit que avui se t’escapa.

–¿Vostè se’l sap?

–Sí, vaig tenir un professor que em va obligar a memoritzar-lo i mai l’hi he agraït prou. Els seus versos se m’apareixen de tant en tant, de manera gratuïta, i constitueixen un alleujament al fet d’estar viu.

–El meu pare no es morirà, no està tan malament.

–Aquests versos serveixen per a la mort de tots els pares. Ara mateix, en aquesta ciutat, hi ha desenes de pares morint-se.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

–He de baixar en la pròxima –va concloure el noi–. M’ha donat vostè la xapa.

–Doncs me n’alegro molt –li vaig respondre jo.