Això sí que aguanta
Això sí que aguanta /
Em vaig comprar en uns grans magatzems un tocadiscos de vinil que, a l’arribar a casa, no funcionava. Me’l van canviar per un altre que també va fallar. La tercera, per sort, va ser la bona, però em va costar anades i vingudes, molt temps, moltes emprenyades i, en fi, moltes energies. Al cap de poc, vaig adquirir un radiodespertador amb el qual vaig tenir una experiència semblant. El control de qualitat, que va constituir un dels grans invents de la història, era molt més que el control de qualitat. Proporcionava una seguretat real, a més de simbòlica. La seva pèrdua no només és lamentable a efectes pràctics, sinó a l’efecte, diguem-ne, d’ordre anímic.
Abans compraves un objecte i donaves per fet que funcionaria. Aquesta fe silenciosa lubricava la vida quotidiana. No feia falta obrir la capsa amb desconfiança, ni conservar el tiquet com si es tractés d’un salconduit, ni preparar mentalment la discussió amb el dependent. Hi havia un pacte tàcit entre el fabricant i el comprador: jo hi poso els diners i vostè la fiabilitat. Aquest pacte sembla haver-se trencat. Cada adquisició porta incorporada una sospita. I tornar a la botiga és una experiència estranya. Al taulell de devolucions s’hi forma una comunitat provisional de damnificats: torradores melancòliques, auriculars muts, cafeteres impotents. Ningú parla gaire, però tothom comparteix la mateixa pregunta silenciosa: ¿en quin moment hem deixat de confiar?
Potser el control de qualitat també era una forma de respecte. No només envers el client, sinó envers el mateix objecte. Les coses es fabricaven per durar, o almenys per complir amb dignitat una funció. Avui tens la impressió que els aparells neixen cansats. L’obsolescència ja no s’ha de programar: és prenatal. El pitjor és l’erosió d’una certesa íntima. Si fins i tot un despertador és dubtós, ¿quines altres garanties invisibles s’han evaporat? La confiança en els objectes era una extensió de la confiança en el món. Al perdre-la, apareix una lleugera ansietat domèstica. El control de qualitat no verificava només cargols; verificava la vida mateixa. Ens deia: "Pot recolzar-se aquí, que això aguanta".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
