Quanta raó, Artur Mas

Però Puigdemont es va fer enrere i ‒en una decisió essencialment personal‒ va decidir prémer l’accelerador en una fugida endavant sense precedents. Tant és així que va cedir a Carme Forcadell ‒no pas per gentilesa‒ la declaració d’independència. No s’hi va veure amb cor. I tot seguit va decidir que aquella declaració no es publicaria al Diari Oficial de la Generalitat. Ni tan sols va autoritzar un acte simbòlic com arriar la bandera espanyola de Palau davant una gernació congregada a la plaça de Sant Jaume. Eufòrica. Encara que de fet el Govern no va fer cap acte, ni simbòlic ni efectiu, després d’una declaració que no anava enlloc i que de retruc va justificar activar el 155 del Senat. Amb Europa, mirant-s’ho. Ara, sí. De fet, el Govern català va desaparèixer, es va fer fonedís. Només el conseller Josep Rull va participar en un acte públic com a conseller. I dilluns només el mateix Rull i el vicepresident Junqueras van fer acte de presència als despatxos oficials tot i ja haver estat desposseïts. Turull i Romeva haurien obrat igual. Però l’espantada de Puigdemont els va deixar desconcertats.

La nit del 27 d’octubre del 2017 va ser, en definitiva, una nit de focs artificials, tan efímers com vistosos. Un cop la pólvora va cremar no hi havia res més que un buit immens que ràpidament va fer seu un Govern espanyol que havia fet el ridícul però que així va poder recuperar el control.

De vegades es guanya i de vegades… s’aprèn. O se n’hauria d’aprendre. Perquè si no, es perd. I això és el que sembla dir l’expresident Artur Mas quan demana que s’acabi amb una gesticulació majestàtica que si fa sis anys va ser un error ara és una paròdia en el millor dels casos.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’independentisme, empès per un Puigdemont ferit i orgullós, fa el ridícul quan munta tres taules de diàleg amb el PSOE. L’independentisme cau en el pitjor de la política quan amenaça de no reconèixer la legitimitat del president Aragonès. L’independentisme ‒o si més no els dos principals partits‒ no tenen perdó si segueixen prometent la lluna en un cove. Perquè és una farsa i ho saben. I si de fet un ha fet un exercici de realisme no pot sucumbir als estirabots de l’altre en cada revolt.

Mas no ho diu amb tanta claredat però prou que se l’entén. De fet té tanta raó que ni l’ANC es veurà amb cor de concretar cap oferta electoral per molt que Puigdemont hagi acabat per seguir els passos d’aquells que ha blasmat tots aquests anys. Prova irrefutable que, si més no en aquesta conjuntura, no hi ha energia, ni disposició, ni massa crítica, per fer res més que allò que s’està fent que no és res més que aprofitar l’aritmètica de l’escaquer espanyol.