El que el procés va castrar

Aleshores, cap al 2012, la CiU d’Artur Mas va decidir superar bastantes pantalles de cop i llançar-se a la muntanya. La crisi financera la tenia enganxada al clatell, les retallades provocaven cada vegada més mobilitzacions al carrer i la situació era inaguantable per a l’ideari convergent, que mai havia tingut una resposta d’agitació al carrer. Van agafar els 223 articles de l’Estatut, amb les seves 15 disposicions addicionals, dues de transitòries i quatre de finals, van fer-ne una pilota i la van enviar a prendre vent.

La imatge és descriptiva, però no s’allunya de les conseqüències del procés: deixar d’avançar per, amb molta gesticulació, quedar-se al mateix lloc. Desenvolupar l’Estatut era autonomisme, una paraula insultant per als més cridaners.

Autonomia financera

L’Estatut té deu articles, els que van del 201 al 210, que són precisos i es regeixen per "els principis d’autonomia financera, coordinació, solidaritat i transparència en les relacions fiscals i financeres entre les Administracions públiques". El terme "autonomia financera" és concret i l’Estatut de l’any 2006 oferia la possibilitat de desenvolupar-la.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per exemple, a l’article 204 se cita que "per desenvolupar el que s’havia previst en el paràgraf anterior" (que es refereix a competències financeres), "es constituirà, en el termini de dos anys, un Consorci o ens equivalent en què participaran de manera paritària l’Agència Estatal d’Administració Tributària i l’Agència Tributària de Catalunya. El Consorci podrà transformar-se en l’Administració Tributària a Catalunya". ¡Dos anys!

Això significa que, si el Parlament hagués fet els deures, 16 anys més tard Catalunya hauria d’haver tingut una Agència Tributària consorciada Generalitat/Estat, i si no ha sigut possible ha sigut per aquests vuit anys d’inútil procés. Doncs tornem a començar i ràpid.