¿Germen de la discòrdia?

Felip VI insta a evitar un perill, "el germen de la discòrdia", que ja no és tant un perill com un virus instal·lat que hauríem d’erradicar, però que de moment ens ho estem permetent i aprenent a coexistir. Cert que el 2023, amb dues eleccions –municipals i legislatives– molt tenses, la polarització i la discòrdia han arribat a màxims. Però el germen és anterior. ¿Quan va començar a ser el factor dominant de la política espanyola? De tensions polítiques i territorials, o nacionals, n’hi va haver sempre. Alfonso Guerra, amb el seu tic teatral en l’assetjament d’UCD, va comparar Adolfo Suárez, el president-llevadora de la democràcia, amb el cavall del general Pavía al·ludint al cop contra la I República. Però UCD i el PSOE (amb Fraga, Roca i Carrillo) van pactar la Constitució.

Després hi va haver el cop d’Estat del 23F, però l’endemà una gran manifestació unitària, des de Fraga a Carrillo, el va repudiar. Els problemes amb les "nacionalitats" venen de lluny, però Pujol i el PNB van acompanyar successivament els governs de Felipe i Aznar. El virus de la discòrdia no havia sigut encara inoculat.

¿Quan el germen va donar pas al virus? Crec que va ser després del terrible atemptat terrorista d’Atocha del 2004 (193 morts), quan el Govern d’Aznar va mentir sobre la seva autoria, es va generar un clima de gran indignació i el PP va perdre contra pronòstic les eleccions. I per superar el trauma, Mariano Rajoy –candidat derrotat per culpa d’Aznar– es va veure impel·lit a practicar una oposició ferotge, tant contra l’Estatut de Catalunya, esmenat i aprovat per les Corts, i el referèndum català posterior, com després contra la negociació de Zapatero amb ETA, que va ser el pròleg del final de la banda. ¿Recorden "la traïció als morts" amb què es va atacar Zapatero? Tot allò va originar un cisma PP-PSOE, però més lleu que l’actual ja que Rajoy i Rubalcaba i Rajoy i Sánchez encara van pactar tant l’abdicació de Joan Carles com el 155. Però el conflicte de l’Estatut va acabar portant, després de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut del 2006 (quatre anys després i amb un tribunal molt polititzat), a l’eclosió de l’independentisme i a la declaració unilateral d’independència del 2017.

Ara el virus del conflicte territorial ha amainat. A Euskadi perquè ETA va deixar de matar, es va dissoldre fa anys i el PNB és un factor d’estabilitat. Tot i que Bildu continua sent arma llancívola. I també baixa a Catalunya. Els indults van desinflamar, Artur Mas –el president que va propulsar la independència– acaba de declarar que en els pròxims anys no és possible, el PSC guanya les últimes eleccions i hi comença a haver pactes transversals.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però per contra, després de la moció de censura que va desallotjar Rajoy de la Moncloa, les dues legislatives del 2019 i les de juliol passat, no ja la discòrdia sinó la incompatibilitat ha arribat a l’extrem entre el PP, que no porta bé no estar a la Moncloa i necessita Vox per governar algunes comunitats autònomes i municipis, i el PSOE, que ha necessitat tots els partits a la seva esquerra i tot l’independentisme per aconseguir la investidura. El bipartidisme imperfecte ha sigut substituït per un combat ideològic entre dos blocs que està fent que sigui impossible qualsevol diàleg i qualsevol consens.

Felip VI s’equivoca. Ja estem en plena discòrdia. Però encerta que sense la Constitució no hi ha democràcia ni convivència possible, i que cada institució, començant pel Rei, ha de situar-se al lloc que constitucionalment li correspon. I també –és la clau de tot– que la Constitució ha de conservar la seva identitat com a "pacte col·lectiu" i com a "lloc de reconeixement mutu". La discòrdia i el conflicte estan perjudicant greument el normal funcionament de la democràcia. Però l’avantatge de la Constitució és que, tot i que atrotinada, no té alternativa. Ningú té prou força per trencar-la. I encara menys per imposar les seves receptes. n