No ens tractin d’imbècils

A hores d’ara ja l’únic que demano és que no em prenguin el pèl. Aquesta setmana ha començat la tramitació parlamentària de la llei d’amnistia i entenc que el senyor Pedro Sánchez la defensi per poder continuar a la Moncloa. El que no accepto és que es tracti d’enganyar 48 milions d’espanyols. Aprovin-la dient la veritat, ja que tenen els vots per fer-ho, i reconeguin que no és més que el preu pagat per set escons que han fet possible una investidura. Aquí no hi ha grandesa, no es tracta de "solucionar un problema històric". Això és com el mercat de Tànger, però en plena Carrera de San Jerónimo de Madrid, aquesta és la pura veritat i la resta són intents de vestir el ninot per mirar de fer-lo presentable a una ciutadania que afortunadament no combrega amb rodes de molí, com demostra que el 60% dels espanyols estan en contra de l’amnistia.

Com passava a Rebel·lió a la granja, la deliciosa sàtira que George Orwell va fer del comunisme, malgrat que tots els porcs són iguals, alguns són més iguals que d’altres. I aquí passa el mateix, perquè amb la llei d’amnistia els està permès a alguns privilegiats el que es veda a la majoria, i no aconsegueixo comprendre com el PSOE pot impulsar una legislació que va contra la igualtat entre els espanyols, que ha sigut, precisament, una de les seves senyes d’identitat. Fins ara.

No puc acceptar que els que el 2017 van defensar la Constitució siguin ara els dolents, mentre que els que la van voler trencar siguin ara els bons. M’empipa i avergonyeix que el futur del meu país es discuteixi a l’estranger amb un pròfug de la justícia en presència d’un mediador internacional.

Tampoc puc estar d’acord que es concedeixi a Catalunya un règim fiscal separat. Ha sigut escandalós que en l’última reunió per parlar del finançament de les comunitats autònomes no hi acudís la consellera catalana, perquè va dir que el seu es discutia en una taula bilateral entre el Govern i la Generalitat. I no m’agrada que es condonin a Catalunya 15.000 milions de deute amb els diners de tots els espanyols, uns fons que amb certesa poden trobar destinacions infinitament més productives i necessàries. Aquests diners els hauria de pagar el PSOE i no vostè ni jo.

La separació de poders també queda molt tocada, ja que aquesta llei permet al legislatiu, que ja és mera corretja de transmissió de l’Executiu, interferir en la tasca judicial i decidir a qui es condemna i a qui s’absol, creant per afegiment un gravíssim precedent. Per això han protestat totes les associacions de jutges i advocats del país, des de les més reaccionàries fins a les més progressistes. I, si a sobre introduïm el concepte de lawfare i admetem que la justícia està polititzada i que ha prevaricat dictant sentències injustes que cal revisar per comissions parlamentàries, llavors la intromissió i l’esquinç són encara més profunds amb impacte en el nucli del nostre Estat de dret. Una democràcia exigeix molt més que votar cada quatre anys.

I ningú em convenç que aquesta llei vol apaivagar un problema que és en primer lloc catalanocatalà (¿on queda la majoria social catalana no independentista?) i només després un "conflicte amb l’Estat". Aquest problema estava adormit com demostren els resultats obtinguts pels partits independentistes en les últimes eleccions: per separat van tenir menys vots que el PP, i junts, menys escons que el PSC. Ha sigut la recerca sota les pedres de set vots el que ha insuflat nova vida a l’independentisme, que ara caldrà tornar a desinflar.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Finalment, ningú ha aconseguit explicar-me per quin art d’encantament el que abans del 23 de juliol era inconstitucional per al Govern s’ha convertit en plenament constitucional sense canviar la Constitució. Dec tenir molt poc cervell perquè no aconsegueixo entendre-ho. És clar que tampoc m’ha explicat encara el seu canvi sobre el Sàhara.

Aquest Govern explica poc i, tot i que presumeix de progressista, fa coses que no ho són, com aquesta llei o com la del només sí és sí. Però, com que seguirà endavant amb el seu projecte, almenys li demano que reconegui les coses com són, que les anomeni pel seu nom i que deixi d’insultar la nostra intel·ligència, perquè no som tontos.