Reformar una Constitució viva
La Constitució del 1978, als 45 anys de la seva aprovació, hauria de continuar sent el terreny de joc compartit. La seva invocació, no obstant això, serveix ara d’arma llancívola contra l’adversari, és el vedat de caça contra el que pensa diferent. S’oblida el caràcter no militant de la democràcia espanyola, és a dir, el fet que en el nostre ordenament constitucional tenen cabuda fins i tot aquells plantejaments que qüestionen el seu fonament mateix, sempre que es respectin els procediments de reforma, com ha recordat el Tribunal Constitucional.
La Constitució així entesa està en els orígens del pacte constitucional. El seu text reflecteix els equilibris inestables de la Transició i seria desitjable recuperar aquell esperit constituent per adaptar-lo a les realitats del segle XXI. La seva posada al dia és inajornable en els avenços que la societat ja ha realitzat en temes com la igualtat de gènere, en la superació de vells estereotips com el terme disminuïts (article 49), com reclamen els col·lectius de persones amb discapacitat, o en el marc de sobiranies compartides que és avui la UE.
Tot i així, més enllà d’aquestes evidències, també seria el moment d’una posada al dia de la Constitució que superés les contradiccions pròpies dels equilibris que la van crear i que reforcés el seu caràcter inclusiu en l’àmbit territorial. Entre aquestes contradiccions, per exemple, n’hi ha una que afecta l’ordre de successió a la Corona –serà preferible, "en el mateix grau, l’home a la dona" (article 57)– i que xoca de ple amb el mandat constitucional que estableix la igualtat de tots els espanyols davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació "per raó de raça, sexe, religió" (article 14).
També en l’àmbit autonòmic, el preàmbul de la Constitució proclama la voluntat de "protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions" i, tot seguit, l’article 1 parla de "poble espanyol" en singular. El caràcter polisèmic del terme nació es tradueix en el text constitucional (article 2) en la distinció entre regions i "nacionalitats", un eufemisme que es va fer servir per referir-se a aquelles nacions històriques, com és el cas de Catalunya, que formen part del nostre Estat compost.
La fructífera experiència de més de quatre dècades de Constitució –el període de més llibertat política, desenvolupament econòmic, progrés social i autogovern de la nostra història– és prou argument per revitalitzar-la, la millor manera d’enfortir-la. La solidesa de la Constitució del 1978 ens hauria de convidar a superar les pors i recuperar l’autoestima col·lectiva per plantejar aquelles reformes que la realitat espanyola, la integració europea i els reptes que afrontem, dels nous conflictes geoestratègics al canvi climàtic, aconsellen.
Aquesta tasca no està exempta d’esculls: la mateixa dificultat dels mecanismes d’una reforma substancial –l’aprovació per majoria de dos terços del Congrés i el Senat, la dissolució de les Corts, la ratificació del text per les noves Cambres i referèndum final– i els intangibles polítics per poder emprendre-la. La superació del bloquisme –la impermeabilitat entre els dos blocs en escena– és avui la condició, l’intangible previ, de tota reforma. Més que cridar "¡Visca la Constitució!" cal defensar, amb els fets, una Constitució viva..
