‘Septimana horribilis’

Difícil imaginar la demagògia que es patirà aquesta setmana en què coincideixen l’inici de la legislatura, la tramitació de l’amnistia i el Dia de la Constitució. Tots aquells que s’han convertit en els zeladors de la Carta Magna utilitzaran el seu nom en va, talment han fet sempre que la qüestió catalana s’ha posat damunt la taula. Poc importa que molts d’ells vinguin de tradicions ideològiques contràries als seus principis –alguns dels líders més cridaners han confessat que hi van votar en contra–, o que la Constitució garanteixi drets que ells mateixos deneguen. Poc importa perquè, ara que els temps no permeten defensar Espanya com si fos una croada religiosa, han deïficat la Constitució, transmutada en una mena de sant grial espanyol que cal preservar dels heretges. En termes polítics obrim una septimana horribilis, en què pujarà l’agressivitat retòrica tant com ho farà, probablement, l’agressivitat gestual de tots els poders mobilitzats –especialment la judicatura– contra el pacte d’investidura.

L’ordre de mobilització que Aznar va donar al seu moment s’està complint amb precisió germànica. «El que pugui parlar, que parli; el que pugui fer, que faci; el que pugui aportar, que aporti; el que pugui moure’s, que es mogui», i cada soldat ha tret la seva artilleria. No guanyen les eleccions, no tenen capacitat per assolir pactes parlamentaris, però fan servir totes les portes del darrere dels poders que controlen per impedir que puguin governar aquells que sí que els han assolit. En aquest sentit, es poden usar tots els eufemismes del diccionari, però és evident que això és un cop d’estat silent, alçat en contra d’un pacte polític i d’un govern regits per les lleis democràtiques. La croada dels patriotes espanyols de sempre, amb Déu convertit en una Constitució deïficada, rebregada i sobreinterpretada.

I si l’amnistia ha estat el primer pecat democràtic que ha escandalitzat els guardians de la fe espanyola, el segon, l’inici d’unes negociacions sobre el conflicte català, amb verificadors internacionals, els ha fet esclatar les neurones… «Què és això que vinguin estrangers a ficar el nas en els nostres assumptes!», criden per les cantonades del Madrid més patriòtic, i els tints xenòfobs llisquen subtilment per les declaracions. «No necessitem que un salvadorenc decideixi el nostre futur», s’esgargamella l’alcalde Almeida, i Feijóo assegura que posar un «d’El Salvador a decidir el futur d’Espanya és una humiliació insuportable». De res no importa la categoria professional i l’experiència internacional del senyor Francisco Galindo, reduït a un simple estranger d’un petit país. Ser d’El Salvador com a menyspreu, i… «arriba España».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I tanmateix, tot el que està passant hauria de ser motiu d’orgull i no de menyspreu –«ens sentirem orgullosos», diu Zapatero–, de la mateixa manera que tot el que ha passat fins ara ha estat una vergonya descomunal. Per primera vegada hi ha qui intenta que un conflicte territorial endèmic i molt profund circuli per vies polítiques i no repressives, i ho faci amb el rigor i la dimensió que mereix. Cap democràcia pot justificar les barbaritats que s’han fet contra líders polítics i socials, i contra una causa democràtica legítima, avalada per àmplies capes de la població. Quina por hi ha que unes reunions a Suïssa, avalades per verificadors de prestigi –ai, quan se sàpiguen altres noms!–, obrin en canal el problema territorial que arrosseguem des de fa tres segles? És la por a la negociació, a la paraula, al pacte, conceptes certament aberrants per a aquells que estimen la repressió, el morrió i la imposició.

Sigui com sigui, s’han obert uns canals d’enorme altura política i el rebombori que han provocat no retrata les misèries d’aquells que intenten una via negociada, sinó les misèries dels que hi estan en contra. Unes misèries que han remogut la famosa esquerda machadiana, aquella de «las dos Españas». La qüestió és qui guanyarà, i aquesta és una pregunta que, en un estat amb tanta vocació colpista, resulta difícil de respondre. A hores d’ara, vista la dimensió de l’alçament en contra del pacte, ningú no pot garantir que l’amnistia i les negociacions arribin a bon port. De moment, però, comença a caminar i, com és ben sabut, resistir és vèncer.