Goran Simić: vagar en la foscor

Aquesta terra es diu, de fet, Bòsnia i, sobretot, Sarajevo. Va romandre a la ciutat durant els 1.425 dies de setge, des del 5 d’abril de 1992, mentre l’exèrcit serbi, però també ‘turistes’, passavolants i convidats es dedicaven a bombardejar la capital bosniana o a exercir de franctiradors, com en aquell episodi filmat en què Radovan Karadzic ensenya a l’escriptor rus Eduard Limónov com disparar, mentre recita (ell també era poeta) uns quants versos sobre la devastació. En aquell temps, Goran Simić era a la vall, envoltada de turons, en el punt de mira, i sentia el xiulet de les alarmes i de les bales. Amb dos fills, de set i onze anys, i la seva dona, musulmana. Un matrimoni mixt que era reflex de tot allò que es perdia i que ja no s’ha tornar a recuperar.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El 1996, arran de les gestions del PEN Club Internacional va emigrar al Canadà, per preservar la vida dels fills i «per preservar-me a mi mateix com a escriptor». Des d’aleshores, ha deambulat, ha escrit (també en anglès, la llengua que va aprendre a base de memoritzar el diccionari) i ha tornat a la ciutat (el 2010). Ara, en aquells turons on la ignomínia i l’odi hi van fer estada durant quatre llargs, dramàtics, anys inclements, hi té una furgoneta amb un llit i un fogonet, i hi passeja els gossos. Contempla la Sarajevo devastada (no només físicament, sinó també moralment) i cultiva el seu hort. Fa dues setmanes, Goran Simić va ser a Barcelona per commemorar el Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit i, acomboiat pel PEN, va presentar ‘Els meus dies feliços al manicomi’, editat per LaBreu Edicions amb una traducció excel·lent de Simona Škrabec. Certament, és una antologia inoblidable, amb un devessall d’imatges que ataquen les tranquil·les consciències dels europeus que vam deixar que aquell infern s’apoderés de l’antiga Iugoslàvia. Goran Simić, a diferència d’aquell Auden que no creia que la poesia ‘fabriqués’ res, creu en la força dels versos, que «tenen més pes i més poder que qualsevol llibre d’història». Com ell mateix recorda, citant Brecht, «en els temps foscos es cantaran poemes sobre els temps foscos», que és el que ell va fer, amb la llum d’una espelma, a la Sarajevo immolada. Mentre encara hi vivia, mentre la preocupació principal era trobar aigua potable i aliments per als fills, els poemes van començar a circular pel món. El 1994 es va publicar ‘Lament per Sarajevo’. Són testimoni d’un temps i, alhora, fets des de la precarietat d’aquella «fossa sèptica», fets sota la pressió de la tragèdia, «escrits en estat d’emergència», com diu Simona Škrabec, «impacten per la immediatesa de les escenes descrites, però al mateix temps sorprenen per la seva serenor».

Costa triar-ne algun, potser el del manicomi del títol, en què es parla de les víctimes que es fan passar per bojos per no haver de ser víctimes i dels botxins que també ho fan veure, per no haver de ser botxins: «A fora del manicomi», diu el poema, «ho tindrien molt pitjor». O potser el del pare apicultor que envia mel al fill, una mel feta per abelles que han olorat «la fortor dels cossos en descomposició» en un camp de futbol. El Goran Simić de «vida turbulenta» evoca un ideal possible de convivència i defineix la pèrdua de Iugoslàvia com «si ens haguéssim quedat sense mare i vaguéssim en la foscor». Uns estudiants canadencs, quan van saber que Simić escrivia amb una espelma a la taula, van pensar que els parlava un poeta romàntic. Estaven equivocats.