Sense figures retòriques
No entrarem en detalls filosòfics o científics perquè el concepte ha tingut múltiples connotacions i lectures, moltes aplicacions al llarg de la Història. Quedem-nos doncs en la percepció més coneguda i acceptada d’aquest principi metodològic d’exigència de simplicitat (com diuen els manuals) conegut com la navalla d’Occam. El frare franciscà del segle XIV no el va descriure amb aquestes paraules exactes, i més aviat feia referència a l’existència de Déu i a la possibilitat dels miracles, però ha quedat gravat en la pràctica política i econòmica d’aquesta manera: "En igualtat de condicions, l’explicació més simple sol ser la més probable". Segles més tard, Leibniz va formular una altra teoria que es basava en la perfecció de la natura i en l’enorme dificultat d’accedir de manera racional a tots els seus secrets: "Tot el que sigui possible que passi acabarà passant". Si combinem totes dues afirmacions, tenim el resum de la memorable (que vol dir "digne de ser recordat") intervenció de Donald Trump just després del raid en territori veneçolà que va acabar amb la detenció de Maduro i de la seva esposa.
L’explicació més senzilla es diu petroli. O, si volem anar una mica més enllà (en retòrica es diria metonímia), tot allò que té a veure no solament amb la matèria líquida, sinó amb el control polític explícit sobre els hidrocarburs i sobre el país que els produeix i els comercialitza. Algú es va dedicar a comptar les vegades que Trump va dir llibertat. Zero. També van comptar les vegades que va dir petroli. Vint-i-set. És a dir, d’una sola tacada, va arraconar qualsevol altra explicació, sobretot les ideològiques i les que bramen a favor de la legitimitat democràtica. I, com que era possible que això passés, doncs resulta que va passar. De la mateixa manera que pot passar, perquè és possible, a Colòmbia, a Cuba o a Groenlàndia.
Notícies relacionadesLa gran novetat de la roda de premsa de Trump (i de les posteriors piulades del president o de les intervencions del secretari d’Estat Rubio) és que la navalla va ser afilada i sincera com mai no havíem vist. En aquest món, ser ingenu és un pecat imperdonable. Després de la Segona Guerra Mundial, per no anar més lluny, els Estats Units han practicat polítiques intervencionistes arreu del món, amb més o menys subterfugis i tant si els dirigents eren demòcrates com republicans. Des del Vietnam fins a Xile, posem per cas. I han exercit el poder de manera concreta o a través dels fils dels titelles que manaven allà on els Estats Units havien decidit que manessin titelles. És a dir, res de nou sota el sol. La gran novetat és que ara actuen sense màscares, sense figures retòriques.
En el món de l’esport, estem acostumats a fer servir termes bèl·lics. El que no és tan habitual és explicar la guerra (o la violència dels exèrcits) com si es tractés d’un partit de rugbi. Això és el que va fer Trump, com si fos l’entrenador que lloa l’esperit combatiu i la destresa dels jugadors després d’una victòria. Com a mostra d’entusiasme desaforat i, en conseqüència, com a avís per a navegants, sense romanços.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
