A contrallum
Del diagnòstic a la febre
La directora gerent de l’FMI, Christine Lagarde, durant la intervenció en la conferència sobre capitalisme inclusiu, aquest dimarts a Londres. /
Des de la publicació d’El capital, de Marx (amb perdó), no han parat de sortir llibres que ens expliquen el capitalisme, tot i que amb pocs resultats. ¿Per què? Perquè el capitalisme és més una qüestió de pràctica que de teoria. Un pot declarar-se anticapitalista i continuar funcionant dins del sistema, amb les targetes de crèdit, les hipoteques, l’ansietat i els orfidals. El capitalisme no s’ofèn: somriu i t’ofereix una aplicació per gestionar la ràbia. Es publiquen tractats que esmicolen els seus mecanismes, assajos que el comparen amb religions, novel·les que el caricaturitzen. Però el monstre ni s’immuta. Ha après a pair la crítica i a vendre-la després en tapa dura i en butxaca. No hi ha res que li provi més que un enemic lúcid: el torna marca.
Com més s’explica, més invisible es torna i més creix, més car és el preu de l’habitatge i el lluç. El problema no està, doncs, en l’escassetat de teories, sinó en la mirada. Els explotats no necessitem que ens descriguin la presó: hi som a dins. El que no som capaços d’imaginar és com seria viure a fora. El capitalisme no es limita a organitzar la producció: organitza el desig, que és la matèria primera més barata. I mentrestant, continuem escrivint. Els professors, els artistes, els jubilats i fins i tot els escriptors escrivim. Escriure s’ha tornat la forma més elegant de no fer res sense deixar de semblar productiu. S’escriu contra el sistema i es cobra per fer-ho. S’imprimeix la rebel·lió en paper reciclat i es presenta en fires sostenibles.
Notícies relacionadesPotser el capitalisme persistirà perquè hem deixat de percebre’l de la mateixa manera que els peixos no perceben l’aigua. Som incapaços d’imaginar una altra cosa. Fins i tot els que somiem en la seva fi ho fem amb estètica d’anunci: cel espaiós, comunitats amables, temps lliure i wifi. Cap revolució resisteix tant confort.
Així que potser no fan falta més llibres que ens ho expliquin. Ens cal un manual de deshabituació: com viure sense, com desaprendre’l. Però per fer-ho caldria deixar d’escriure-li cartes d’amor transvestides de denúncia. Caldria passar del diagnòstic a la febre.
