Gàrgoles Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Liddell i la catarsi
La dramaturga de Figueres és capaç de convertir la traïció, l’abandonament, la pena més intensa i personal, en un ritu col·lectiu
Angélica Liddell triomfa amb ‘Vudú’ aliada amb el diable
Angélica Liddell: «No hauria sobreviscut al dolor sense l’ajuda del diable»
Angélica Liddell va néixer a Figueres i hi va viure set anys. El seu pare, Anastasio González, era militar de carrera i estava destinat a la base de Sant Climent Sescebes. Potser aquests orígens tenen a veure amb el seu tarannà. Ningú no la coneix com a González, però, sinó pel nom artístic, extret de les aventures d’Alícia (Liddell, es deia la nena) al país de les meravelles.
La dramaturga, poeta, actriu (i unes quantes coses més) afirma que la relació més intensa que va tenir amb la capital de l’Alt Empordà és que va ser batejada a la mateixa pica baptismal de Salvador Dalí. "Alguna cosa devia passar aquell dia". Com si es transmetés una mena d’aura artística. De fet, ella ho relaciona amb el fet que Dalí s’escarificava i que ella també ho ha fet un munt de vegades. "No és res patològic, sinó una barreja de vivència personal i de tria estètica". He d’aclarir que escarificar (o escarificar-se, per ser més precisos) consisteix a practicar petites incisions a la pell amb una ganiveta o un bisturí i que també és fer solcs a la terra que ajuden, després, a llaurar-la. Angélica Liddell, en uns quants dels seus espectacles extrems, ha practicat aquesta autolesió, però en el darrer muntatge, 'Vudú (3318) Blixen', estrenat al Temporada Alta i amb representacions properes a Madrid, ha optat pel que en podríem dir una escarificació conceptual, metafòrica. És a dir, s’ha obert en canal, no pas literalment, però sí amb unes dosis elevades de dolor íntim, un crit que prové de les profunditats i que ens parla de l’amor, de la pietat i de la mort.
La Liddell, que ha estat criticada, alabada, admirada i idolatrada, i també rebutjada i menyspreada, deu ser a hores d’ara la creadora espanyola amb més projecció internacional. I no només per execucions artístiques que han estat qualificades de "mística salvatge" o de "treballs fins a l’exasperació", sinó perquè és capaç de convertir la traïció, l’abandonament, la pena més pregona i personal, en un ritus col·lectiu, un "sacrifici estètic" que beu de les fonts clàssiques. Aristòtil, en la seva 'Poètica', deia que el poeta havia d’aconseguir que l’espectador de la tragèdia experimentés empatia i compassió davant el patiment del personatge i també terror per la seva experiència. Aquests elements, combinats, deriven cap a la catarsi, la purificació. Així vivien els grecs l’espectacle. "Elaborar una cerimònia", diu Liddell, "que permeti transformar l’incurable en una cosa bella". Incisions a la terra, solcs a la pell. L’emoció del que és alhora terrible i fructífer.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
