Pedro Sánchez, sempre al caire del KO

L’esquerra s’ha passat la vida dient que els vots no ho són tot en una democràcia i que la societat no cap en unes eleccions. Des que Trump va manar assaltar el Capitoli, ja no és així. Són les dretes les que reclamen el carrer. El carrer de Ferraz. Fins fa poc el carrer era de Pablo Iglesias; ara és de Santiago Abascal. ¿Com hem arribat fins aquí? ¿Quina responsabilitat té en això Pedro Sánchez? No tota, però alguna. Hi ha funambulistes que cauen del filferro perquè de tan envanits com estan pel que han aconseguit es despisten i trepitgen on no ho haurien de fer. Sánchez i els seus ministres han aconseguit èxits importantíssims per a aquest país. En l’aspecte social, sense que l’economia descarrili, i en la defensa dels drets. Qui no ho vulgui veure, que llegeixi la premsa estrangera. No obstant, Sánchez ha comès errors que expliquen la seva situació actual, la d’un president odiat per l’Espanya conservadora i qüestionat per una part de l’altra, fins i tot per alguns dels seus. Tot va començar en la legislatura passada, amb actuacions com la llei del ‘només sí és sí’, i amb la seva tolerància amb algunes ministres de Podem. Quan va cessar Carmen Calvo, no es va adonar que estava trepitjant el territori favorit de les dretes, el de les guerres culturals. Hi ha passos que no es poden fer amb mig Espanya en contra.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Amb l’amnistia passarà el mateix, però en tecnicolor. A la dreta no li interessa el debat sobre un articulat molt més raonable que el del pacte amb Junts, en què Santos Cerdán es va deixar entabanar pels de Waterloo. La batalla la dona en un tema molt sensible, en què la demagògia corre a doll: el de la igualtat. ¿Igualtat contra interès general? Guanya la igualtat, que és una cosa més sensible, sobretot si parlem de Catalunya. Sobretot, si l’interès general és difícil de defensar, per molt que existeixi, perquè resulta fàcil argumentar que les concessions a l’independentisme són espúries. Destinades a obtenir els set vots que controla Carles Puigdemont.

¿Es pot recuperar un polític que és contra les cordes? Si n’hi ha un que pot, aquest és Pedro Sánchez. A condició que no pensi que és davant una batalla més. Si opta pel cop per cop, que diria Díaz Ayuso, la legislatura té els dies comptats. Fins i tot pot perillar la investidura, ja que el primer objectiu de la moguda insòlita a què assistim és el d’aconseguir que a algun diputat del PSOE li tremoli la veu. Davant aquest trumpisme devastador, s’entén que el candidat sigui contundent i surti del córner del ring. Però els dubtes sobre el que s’ha pactat amb Puigdemont i Junqueras arriben a sectors molt diversos, als quals Sánchez ha d’oferir la mà, amb humilitat, acceptant que no tot s’ha fet bé, tot i que el resultat pugui ser bo per a Catalunya i per a Espanya. En cas de no aconseguir aquest to, Sánchez i el PSOE ho passaran malament. Mai la dreta havia aconseguit sembrar tants dubtes, barrejant mentides amb mitges veritats, apel·lacions a la democràcia amb crides a un alçament. Respondre a aquest còctel explosiu no només necessita un Sánchez batallador i habilidós. Requereix un discurs d’Estat.