A Pérez Reverte i David Uclés
Això que la guerra la vam perdre tots és o una obvietat o una bestiesa. La guerra la van perdre els rojos i la van guanyar els que s’havien revoltat, i això és un fet
Estimats col·legues: permeteu-me intervenir en el debat en què us heu embrancat sobre qui va perdre la guerra. Cadascú és fill de la seva mare. La meva tenia 14 anys quan les tropes de Franco es van albirar des de dalt de Manresa, i ella, junt amb els seus pares i el seu germà petit, va sortir camí de la Junquera, empenyent un cotxet on van embotir el que els va semblar imprescindible. Empastifades en el fang i la neu d’aquell tràgic gener de 1939, les rodes de l’enginy no van aguantar gaires quilòmetres. Del que portaven, la meva àvia només va poder conservar una cullereta de plata del seu regal de noces, amb la qual jo sempre esmorzava, de petit, a l’exili. Amb aquest background, es poden imaginar que els debats sobre la guerra em fascinen, encara que de vegades m’irritin. A la guerra, el franquisme i l’exili, els he dedicat mitja vida i una trilogia novel·lada. Ni això, ni la peripècia de la meva família són garantia de res, sens dubte. No obstant, penso que ajuden a entendre el que va passar a Catalunya, en aquells tres anys dramàtics. La guerra a la rereguarda catalana és una font de coneixement poc explorada per fer-se una idea justa del que va passar. Des de Sales fins a Cercas, passant per Rodoreda, tenim relats i experiències de gran interès. Tot i així, encara no disposem d’un relat comú sobre el que va passar, si és que això és possible.
L’exordi val la pena pel debat (per dir-ne d’alguna manera) que heu sostingut recentment. Simplificant: ¿qui va perdre la guerra?; ¿els republicans o tots els espanyols? ¡Mare meva! ¡Amb tot el que ha passat! Fem la pregunta al revés: ¿qui la va guanyar? "En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo...". Franco no era home de dubtes metafísics. La guerra l’havien perduda els rojos (de rojos ho eren els meus avis, que efectivament eren comunistes; els meus pares, que eren republicans, o Pau Casals, un humanista amic de la família i de la reina Maria Cristina) i l’havien guanyada els que s’havien revoltat contra el Govern legítim de la República. Millor o pitjor, com tots els governs, però legítim. Fins aquí, fets, que els historiadors anglosaxons van ser els primers a discernir.
Notícies relacionadesEn les sobretaules de l’exili, quan el meu pare i els seus amics s’embrancaven en el debat sempitern de com Franco havia guanyat, ell solia dir: "La guerra no l’ha guanyada Franco; l’hem perduda nosaltres". Era un home lliure, el meu pare, fastiguejat que els vençuts es passessin les culpes els uns als altres. Sempre va pensar que la responsabilitat de la derrota estava repartida, i que la divisió i la violència que va patir la rereguarda republicana havien sigut letals. No era un home ingenu. Va acabar de comissari als hospitals de Barcelona, atent a les conspiracions de la quinta columna, però sempre va pensar que el desordre i els abusos van facilitar les coses als alçats. Quan semblava que al franquisme li quedaven dos NO-DO, va passar el pitjor moment de la seva vida. Va ser el dia que uns funcionaris del Foreign Office i del Quai d’Orsay els van dir, a ell i a uns quants més, que s’oblidessin d’aventures i que hi havia Franco per a estona.
Això que la guerra la vam perdre tots és o una obvietat o una bestiesa. Sense l’interrogant que, pel que sembla, va caure camí de la impremta, és més aviat una bestiesa. Tornant als meus pares, els imagino veient Aznar parlant sota un lema així i m’espeteguen les neurones. Quan va passar allò de les Açores, ja eren molt grans, però la foto els va indignar. Sempre van odiar les guerres, i les que estan basades en mentides, encara més. Crec que participar en el debat, tal com estava plantejat, no era acceptable. No obstant, tampoc m’agraden les actituds, o les ocurrències, que puguin contribuir a simplificar les interpretacions de la nostra història contemporània. Deixant clar quan va començar la guerra –el 1936, no el 1934–, qui es va alçar en armes, i amb qui estaven Hitler i Mussolini, és moment d’abordar el que va passar a tot arreu, al front i a la rereguarda. No és un exercici que puguem fer només entre amics. Entre rojos. Podem i hem de comptar amb gent assenyada, que n’hi ha, que tinguin una història personal i una manera de pensar diferent de la meva. Amb Aznar, no, gràcies.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
