Desperfectes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La coalició en discòrdia
És previsible que, prorrogat el contracte PSOE-Sumar, noves diferències aportin disfunció a la governabilitat
Reducció de la jornada laboral i canvis en l’acomiadament: les claus de l’acord entre PSOE i Sumar
Belarra demana al PSOE suspendre relacions diplomàtiques amb Israel i actuar igual que amb Rússia
Un dels mantres actuals consagra la cultura de coalició com un punt ideal sense retorn. És així com ha arribat el futur perfecte i queda sentenciat que el passat bipartidista era una rèmora històrica. Si això contrasta amb el maremàgnum de la investidura és –segons diuen les veus de la coalició– per culpa de la dreta. No importen les distorsions que Sumar imposa a Pedro Sánchez, ni els dubtes que puguin tenir els socis de la Unió Europea sobre la consistència del Govern d’Espanya. El pacte de coalició ha estat reafirmat, encara que sigui de puntetes i amb lluminositat limitada. Ara toca amnistia i investidura.
L’empatia plàstica entre Yolanda Díaz i Carles Puigdemont va preludiar els preparatius tan ambigus de l’amnistia fins que Podem va decidir venjar-se de Sumar oposant-se frontalment a la política exterior d’Espanya quan Hamàs va atacar Israel. Podem propugna ja de manera tangible un fracàs de la investidura. Aquesta dissonància estrepitosa de Podem és com la vella història de l’escorpí, que acaba autodestruint-se quan destrueix l’altre.
Quan Sumar invoca una política exterior radicalment dissociada de la de Joe Biden i del consens europeu, les respostes de la Moncloa tenen un vernís de campionat 'amateur' d’escacs: argumenta, per exemple, que no hi ha més política exterior que la que formulen presidència de Govern i Exteriors. De nou, apagar incendis amb un sifó no resol res. S’esdevé un problema de credibilitat per a més incertesa d’un Govern en funcions que vol repetir-se com a coalició i amb suports parlamentaris cada vegada més voraços.
El laborisme va governar a Israel, sense interrupció, de 1948 a 1977. Per molt temps el sindicalisme israelià era un referent de la socialdemocràcia europea. Futures figures del PSOE van passar temporades als quibuts entre tarongers, a la vegada que s’informaven sobre el model d’autogestió iugoslau. El laborisme israelià des de Ben Gurion va ser membre de la Internacional Socialista: hi coincidien Golda Meir i Willy Brandt. I Felipe González. Aquesta xarxa política va tenir el seu paper en la guerra freda, diferenciant la socialdemocràcia del comunisme.
Sobre l’Estat d’Israel, als anys finals del franquisme no hi havia un denominador comú en el PSOE: l’exili era més proisraelià que el clan de Sevilla. Al PSOE hi hagué un sector pro-Israel molt actiu, amb l’inexpugnable Enrique Múgica i el seu germà Fernando, assassinat per ETA el 1996. Tierno Galván sempre s’hi va oposar: estava amb les tesis del tercer món i havia de finançar el seu petit partit, el PSP. També removia les aigües el canceller austríac Bruno Kreisky, gran amic d’Arafat. Després d’un trajecte molt laboriós, el pragmatisme felipista establí relacions diplomàtiques amb Israel el 1986, el mateix any en què Espanya ingressava a la Comunitat Econòmica Europea. Generalment, la doctrina oficial és la solució de dos estats, com ha reiterat Pedro Sánchez, encara que en aquests moments de gran agitació sigui una proposta amb més acceptació internacional que amb arrelament a Israel i entre els palestins.
Entretots
ERC, Junts, Bildu i el BNG –peces imprescindibles per a la investidura– estaran absents quan el dia 31 la princesa Elionor juri la Constitució. No sabem què farà ‘Sumar Més’. Pere Aragonès ja va passar pel Senat per dir que l’amnistia és només el punt de partida perquè el destí és votar la independència. Bildu opta per Hamàs. Tot sigui per l’Iran.
És previsible que, prorrogat el contracte de la coalició PSOE-Sumar, noves discòrdies aportin disfunció a la governabilitat. En realitat, no és significatiu si la coalició governa bé o malament.
