Ione Belarra: la ministra díscola

Que el conflicte del Pròxim Orient està marcat per les posicions irreductibles de bona part de l’opinió pública mundial és una constatació històrica. A Europa, especialment. La llarga ombra de l’Holocaust no és aliena a una de les explicacions. Tampoc la creació de l’Estat d’Israel, la seva evolució defensiva, els abusos de la seva força, el suport al sionisme, el seu contrari, la simpatia per la causa palestina, la solidaritat amb el feble i una típica consideració de determinada esquerra intel·lectual que va passar de viure l’experiència als quibuts com a ideal socialista a criticar per sistema tot el que tingui a veure amb l’Estat hebreu. 

Ho estem veient a Catalunya, on el dramàtic contenciós actual ha distanciat més encara Esquerra i Junts, com si necessitessin llenya aliena per continuar alimentant la seva màquina de retrets mutus a costa de la fusta dels seus propis vagons. Les simpaties dispars fins i tot obliguen a acceptar les possibles repercussions negatives dels que surten de la cleda, com si la ideologia no fos mal·leable d’acord amb les circumstàncies perquè ha esdevingut religió immutable, semblant a la que prodiguen els radicals de les dues faccions internacionals en litigi permanent.

El mateix Govern espanyol ho està vivint en les seves carns fins al punt d’haver de recordar que les línies de la seva política exterior les marca el president. Venia a tomb de la distància establerta per Podem en la veu de la seva secretària general, alhora que ministra de Drets Socials i Agenda 2030.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ione Belarra Urteaga (Pamplona, 25 de setembre del 1987) ha demanat al PSOE trencar relacions amb Israel, sancionar econòmicament el seu Executiu i portar-lo al Tribunal Penal Internacional, a més d’apel·lar a la semestral presidència espanyola de la Unió a instar el Consell Europeu a aplicar les mateixes mesures. Quan Rússia va envair Ucraïna no hi va haver tantes contemplacions, ha vingut a dir la defensora de les essències esquerranes que marca Pablo Iglesias des de la perifèria governamental, i ha tornat a posar contra les cordes Yolanda Díaz, que tampoc sembla estar pel maniqueisme i s’afegeix a la doble crítica. A Hamàs, pel seu acte terrorista, i al Govern de Jerusalem, per la seva resposta desmesurada, que s’assembla més a la necessitat de venjança que a l’obligació de temperància. Una posició que Josep Borrell ha elevat a nivell comunitari davant l’actuació d’Ursula von der Layen exactament en sentit contrari al de la ministra espanyola, tot i que amb la prudència expressiva no dissimulada pel gest de la seva criticada visita a Netanyahu. 

La dreta pàtria mulla pa en el nou despropòsit, mentre l’esquerra israeliana es lamenta de l’abandonament dels seus homòlegs europeus, la seva falta de compassió davant el seu doble dolor i es pregunta: «¿Per què?». Probablement, perquè és més difícil destruir un prejudici que un àtom.