Virus, caos i ordre

A força d’abusar de paraules majors només s’aconsegueix rebaixar la importància. Ja fa temps que la política va entrar en aquella etapa en què l’exageració permanent per desacreditar tot el que fa el contrari produeix una banalitat lingüística tan lamentable com imprudent. Oblidant el previsible efecte bumerang que patirà quan s’assumeixi la responsabilitat que avui administra el contrari, menysprea l’advertència aristotèlica que tots els governs moren per l’exageració del seu principi. Afegim-hi els partits i tots contents per inclosos, però també tots perdedors per còmplices.

Tot i així, res fa indicar que la tendència serà reversible. Ja va dir Salvador Dalí que de l’única cosa de la qual el món no es cansarà mai és de l’exageració. Sabia del que parlava per la seva pràctica habitual de la desmesura que, en ocasions, va perjudicar el valor real de la seva obra.

No obstant, en aquests temps nous, el mai satisfet grau superlatiu imposat per la pressió de les xarxes està empenyent la tendència a una hipèrbole creixent, en la qual la desaparició dels límits fa creure que tot és possible perquè tot està permès i no passa res. Això és un error. Tots els actes tenen conseqüències, només que aquestes no sempre arriben de manera immediata.

"Caos absolut" és l’expressió que aquesta setmana evidencia el despropòsit. Encara més, si és possible, perquè el Partit Popular l’ha utilitzat per descriure el lògic desconcert inicial i el pànic consegüent provocats per una altra paraula –"hantavirus"–, que fins ara era desconeguda fora dels àmbits mèdics especialitzats. L’assenyalada com a responsable de la suposada anarquia és Mónica García Gómez (Madrid, 16 de gener de 1974).

La ministra de Sanitat, que explicarà al Congrés els passos que s’han portat a terme davant la nova emergència, està lidiant una situació complexa. D’una banda, pel risc dels 14 compatriotes que estan disposats a guardar quarantena quan desembarquin diumenge a Tenerife. De l’altra, per la dimensió internacional que es desprèn de la reunió de 22 nacionalitats en una mateixa nau de la qual, per ser repatriats, primer han de ser rescatats.

Més enllà d’aquest nou episodi no sembla que l’anestesiòloga García hagi aconseguit sedar els ànims llargament alterats d’una part del propi col·lectiu professional ni de la companya la ministra de Defensa, Margarita Robles, que, matisant una qüestió legal, va donar pàbul a la imatge de Govern descoordinat.

Estil directe

Els que s’esquincen les seves fràgils vestidures haurien de saber que l’estil directe de Mónica García ja va quedar ben reflectit a Política sin anestesia, el títol del llibre en què descriu el seu salt de l’activisme en defensa de la sanitat pública a l’assemblea de la Comunitat de Madrid. Va ser a la seu autonòmica on va exhibir la contundent rivalitat amb Isabel Díaz Ayuso, que la va promocionar per arribar a la seva responsabilitat ministerial actual.

Notícies relacionades

Sílvia Pérez Cruz: "Vaig cantar a la cimera progressista perquè la pau va primer"

"Que ens recomani Sánchez ens agrada i no ens agrada"

Però d’aquells vents les xarxes, sempre atentes i inclements, exhibeixen incoherència per denunciar llavors la repatriació per Ebola amb arguments contradictoris amb què defensa ara per hantavirus.

Com que tot en aquesta aventura evoca una sèrie distòpica, no estaria de més que la titular d’un ministeri tan sensible aprofités per fer prevenció i prendre nota de la ciència-ficció d’ahir que és crònica d’avui i guia premonitòria del futur. ¡Ah! I recordar a qui correspongui que sense caos no hi ha ordre.