Negociacions arran del 23J Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Els que, aquí i allà, detesten l’amnistia

La política catalana està virant, en realitat, ha virat ja, cap al realisme i el pragmatisme. La inflexió definitiva, sense marxa enrere possible, va venir de la mà del mateix Puigdemont

3
Es llegeix en minuts
Els que, aquí i allà, detesten l’amnistia

Leonard Beard

Que el lideratge de la negociació amb el PSOE sobre l’amnistia l’acapari i capitalitzi Carles Puigdemont té una cosa bona: el silenci. D’una banda, els pragmàtics romanen callats i expectants. De l’altra, entre els més combatents octubristes i els borrasistes de Junts hi regna també la contenció. El soroll, en el bàndol independentista, l’organitzen personatges tan dispars i peculiars com, per exemple, Dolors Feliu, la presidenta de l’ANC, de lògica dislocada. O la sempre animosa i contundent Clara Ponsatí. O la pubilla infatigable de Ripoll, Sílvia Orriols. Al trio de senyores cal afegir-hi alguns personatges solts i un exèrcit incansable d’activistes de Twitter i altres xarxes. Tota aquesta gent, i algunes altres, rebutgen l’amnistia amb arguments tan pelegrins com, per exemple, que si demà Catalunya esdevingués Estat, aleshores ja ho tindríem tot i de cop, l’amnistia inclosa. O aquest altre: l’amnistia no ens cal per a res, ja que no ens condueix, no ens fa avançar cap a la independència. Cert, encara que obliden una cosa evident fins i tot per a un estudiant mandrós de primer de Batxillerat: la no-amnistia tampoc acosta Catalunya a la independència, més aviat al contrari.

S’ha especulat que, amb totes o algunes d’aquestes peces, es podria muntar una candidatura octubrista, que vindria a sumar-se a les tres ofertes independentistes d’avui: ERC, Junts per Catalunya i la CUP. Un ‘quart espai’ que potser atrauria també l’abstencionista indepe. Seré diàfan en el meu pronòstic: els auguro el fracàs. La política catalana està virant, de fet, ja ha virat, cap al realisme i el pragmatisme. La inflexió definitiva, sense marxa enrere possible, va venir de la mà del mateix Puigdemont. Tot va canviar, inclòs el terreny de joc, quan el president va acceptar, primer, pactar amb el PSOE la Mesa del Congrés i, després, negociar la investidura de Sánchez.

Per a l’independentisme raonable, sigui més radical o menys, sembla inconcebible renunciar a l’amnistia. Cap exèrcit deixa els seus ferits agonitzant al camp de batalla. No provar d’aconseguir-la seria un gest inhumà, un menyspreu per als centenars de persones corrents que es troben en mans de la justícia espanyola. Cap causa que abandoni la seva gent perquè sí no mereix respecte ni tampoc, per descomptat, la glòria.

Contra l’amnistia hi ha també els altres, molt més poderosos. La dreta i l’extrema dreta espanyolistes –PP i Vox–, alts funcionaris, mitjans de comunicació, gent de molts diners, gran part dels que manen en la judicatura, fiscals, militars, policies, etcètera. També la vella i caduca vella guàrdia del PSOE. Espanya s’acaba, la Constitució salta pels aires, la democràcia s’esquerda, es viola la separació de poders, la igualtat se’n va al carall... Els animen almenys tres pulsions. Els anima la set de venjança (el seu pitjor malson és Puigdemont entrant a Espanya aclamat per la multitud). També els anima l’odi a Sánchez, que, insospitadament, els va guanyar la partida una vegada més. Els anima, finalment, la seva al·lèrgia al canvi, a l’avenç i, sobretot, a veure Espanya tal com és: diversa i amb identitats nacionals diferents. Ells s’encaboten en la seva Espanya, la d’abans, la de sempre.

Notícies relacionades

Feijóo i el seu estol, seguint el ‘diktat’ d’Aznar, s’han llançat al tremendisme vociferant i a unes manifestacions en cap cas aclaparadores. La seva única esperança és que les negociacions per investir Sánchez fracassin, es produeixin noves eleccions i, llavors sí, reuneixin entre ells i Vox els diputats suficients.

És clarament una posició de perdedors, de gent atordida, de gent emprenyada. Res en positiu. Tot contra els altres. Feijóo, el suposat reformista de les quatre majories absolutes a Galícia, no ha tingut prou caràcter per sostreure’s a la pressió i barroeria de l’ala dreta del PP i imposar una estratègia centrista i moderna. Al debat de la investidura ‘fake’ es va limitar a fer d’oposició i recitar algunes propostes genèriques. I, en el cas de Catalunya, ni tan sols això. El candidat popular va ser incapaç, absolutament incapaç, de dirigir-se a Catalunya, de parlar al conjunt dels catalans de tu a tu, de proposar-los alguna cosa, per modesta que fos. Res. No s’hi va atrevir. Això sí, no es va cansar d’insistir, demostrant una esgarrifosa petitesa, que a Espanya qui la fa la paga. És a dir, va quedar atrapat en el crit mesquí i primari de la dreta vulgar: Puigdemont, ¡a la presó! Trist, però és el que hi ha.