Acords d’investidura Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El dilema
Més aviat que tard, Sánchez s’haurà de comprometre, per escrit i davant mediador, amb l’inici d’un procés que determini de quina manera Catalunya podrà votar
Les raons més personals de Sánchez i Puigdemont per pactar l’amnistia
El PSC i Junts pugnen pel rol d’«alternativa» al Govern de Pere Aragonès
A poc a poc es van resolent algunes incògnites que, tot i que semblaven clares, retornen impulsades per la necessitat que té el PSOE de dominar el relat sobre la investidura i justificar-ne els acords. Revelat el camí de l’amnistia, la següent brama era la pretesa exigència dels socialistes a Junts per tal que renunciessin a la unilateralitat, sense la qual no semblava possible un acord.
Era una petició perdonavides, plantejada en termes de càstig i perdó, que no respectava l’ideari del partit al qual se li demanaven els vots. De fet, s’exigia al president Puigdemont i a Junts que abandonessin la seva identitat política i es convertissin en un mutant de naturalesa indefinida. Condemnat al fracàs des del moment en què es va plantejar, Puigdemont li ha donat l’estocada final en una publicació a Instagram que no permet equívocs: «l’Estat té un dilema de resolució complexa. O repeteix eleccions, amb el risc que els equilibris polítics siguin tan fràgils com ara; o pacta amb un partit que manté la legitimitat de l’1 d’Octubre i que no ha renunciat ni renunciarà a la unilateralitat com a recurs legítim per a fer valer els seus drets». Ergo, benvolgut Sánchez, per aquesta via, carbasses... De fet, era tan evident que no s’acceptaria, que el mateix PSOE va desmentir que ho hagués plantejat com una exigència, per bé que les gorges pregones desmenteixen el desmentiment. És a dir, si aquest era un obstacle, el PSOE ja l’ha saltat, encara que sigui perquè no té més remei.
Dos de tres, queda el tercer escull per tal d’asseure’s seriosament a negociar la investidura, i aquest també és un os dur per als socialistes: un mediador internacional que doni fe dels acords, atesa la desconfiança atàvica de l’independentisme amb la paraula de l’Estat. Aquesta petició no hauria arribat ni a categoria d’hipòtesi fa uns mesos, però els resultats electorals han demostrat una gran destresa en l’art de fer miracles, de manera que no és arriscat pronosticar que els socialistes també acceptaran aquesta petició. Amb poc grat, segur, i amb tots els ‘spin doctors’ fent enginyeria retòrica per poder vendre públicament l’acceptació, però no tenen alternativa si no volen fracassar en la investidura.
En aquest punt, i amb les tres prèvies resoltes, el dilema en què es trobarà Pedro Sánchez és en la naturalesa de fons de l’acord. Com deia Ferran Requejo a l’‘Ara’, un pacte basat, per exemple, en l’amnistia i el traspàs de Rodalies seria un mal acord, perquè l’únic que pot representar un salt qualitatiu a Catalunya –un acord històric, en paraules de Puigdemont– ha d’atendre les qüestions culturals i econòmiques, però sobretot ha d’obrir la via per resoldre el meló de l’autodeterminació. Òbviament, no es plantejable abans de la investidura, però quatre anys de legislatura, amb un pacte ben travat i acreditat, donen marge.
En aquest punt, caldria començar a descartar algunes idees més o menys imaginatives que fan molt soroll mediàtic, però que no estan en l’imaginari de l’acord històric que cerca Waterloo. D’una banda, els intents dels Comuns d’encotillar l’acord en una pretesa entesa pseudofederalista que, en realitat, descarta tota opció de votar a Catalunya. I de l’altra, la surrealista opció de l’acord de claredat, una opció cada vegada més alienígena, i que no només és rebutjada per l’àmplia majoria de l’indepedentisme –des de partits fins a organitzacions– , sinó que Waterloo ni tan sols preveu com a hipòtesi. En aquest sentit, la tossuderia del president Aragonès per mantenir aquesta idea condemnada al fracàs des del preàmbul només pot respondre a la desesperació d’ERC per intentar mantenir una rellevància que ha perdut.
Per tant, no sembla que hi hagi camins alternatius. Sánchez s’enfrontarà al dilema real, el de fons, tard o d’hora, en el seu camí a la investidura: de quina manera Catalunya podrà votar. És cert, com s’ha dit abans, que no tindrà la pressió de tancar aquest aspecte abans de ser investit president, perquè un acord històric d’aquesta naturalesa necessita molt de temps i molta negociació. Però sí que tindrà la pressió de comprometre’s per escrit i davant mediador, respecte a l’inici del procés per trobar la sortida. Només així l’acord serà històric. I sembla que només així Sánchez serà president.
