Gervasio Sánchez, fotògraf de guerra: «Pocs prefereixen morir que matar»

¿Se n’aniria cap allà amb la seva Nikon ara?

És un conflicte que m’ha cansat, perquè no hi veig la solució. La situació està controlada pels més radicals. Només cal escoltar les declaracions del ministre de Defensa israelià, Yoav Galant, que han convertit el falcó Netanyahu en un colom.

¿Com interpreta el que passa?

El que ha fet Hamàs és pur terrorisme, però el bombardeig indiscriminat d’Israel –que ha fet en totes les operacions militars des de la primera intifada, el 1987– és terrorisme d’Estat.

Es manegen diverses hipòtesis de qui hi ha darrere de l’atac. ¿Què hi diu el seu olfacte?

Hamàs té prou autonomia, fortalesa i gent disposada a morir combatent. I la seguretat d’Israel ha fallat rotundament. Hi ha més morts al costat israelià que al palestí, i això, per a un país que ha sigut capaç d’alliberar 5.000 palestins a canvi d’un sol cadàver, és un cop molt fort. Esclafarà Gaza, però per cada nen que mori, n’apareixeran 10 que vulguin formar part de les milícies.

El Pròxim Orient està en el focus, Ucraïna passa a un segon pla. ¿Qui en sortirà airós?

La indústria armamentística. La d’Espanya també. Ho vaig denunciar al recollir el premi Ortega y Gasset, durant el primer Govern de Zapatero, quan venia 900 milions d’euros en armes. En el segon mandat la xifra es va sextuplicar. Es continuen venent.

Taxatiu. Després de 40 anys entre l’horror, ¿alguna idea en net?

La conclusió a què arribes és que quan tot s’enfonsa, quan s’esquerden els ponts de convivència, apareix la violència despullada. He conegut molt poca gent que prefereixi morir abans que matar. Els nens soldat de Sierra Leona o Libèria em van explicar que van haver de matar els seus pares, perquè si no, els haurien matat a ells i als seus pares. ¿Per què ho saben? Perquè ho van fer. Això és el que passa al camp de batalla. Només hi ha violència execrable entre gent que abans compartien escala, aula o banc de la mesquita. I al darrere hi ha la manipulació.

¿Què el mou a perseverar en aquests escenaris?

L’ancoratge moral a un ofici que ha perdut el seu paper en la societat. Els mitjans de comunicació –i no parlo del periodista de carrer, del que se la juga– formen una entesa perillosíssima amb polítics i empresaris. Avui utilitzen el comodí de la crisi per no enviar gent a cobrir històries, però això va començar abans de la crisi, quan més vinculació tenien amb bancs, grans empreses i governs, que exigien ser intocables.

¿Mai ha estat en plantilla?

Mai. Per bé o per mal, vaig començar a treballar de petit. A punt de fer els 12 ja ajudava el meu avi, carter de l’Hospitalet de l’Infant. Vaig treballar en un súper, d’aprenent de pastisser i durant 17 estius, de cambrer en un bar de la platja del Miracle. Així em vaig costejar els estudis de Periodisme i les despeses dels meus primers viatges. ¿Sap què significa en diners una mitjana de cinc viatges a cadascun dels nou països –el més proper, Bòsnia– per al projecte de ‘Vides minades’?

Molt.

Continuo creient en el periodisme, però per fer la campanya de finançament col·lectiu vaig recórrer al ‘youtuber’ Jordi Wild. L’entrevista, de més de quatre hores, va tenir un milió i mig de visualitzacions, la majoria gent jove que ha desertat dels mitjans tradicionals.

Escolti, ¿què el va atraure cap al reporterisme de guerra?

El vincle a l’àlbum de segells que un dia em va portar el meu pare. Vaig imaginar que algun dia viatjaria als països dels meus segells. O seria periodista o pilot d’avió. I al començar a llegir la premsa, em van atraure els llocs on hi havia situacions de gran violència. Tot i que, sincerament, a mi la guerra mai m’ha agradat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Sorprenent.

La guerra és el fracàs més gran de la societat. I no acaba quan ho diu Viquipèdia. Les seves conseqüències són per sempre. Jo he volgut anar als llocs per veure el que passava, i com més incendiari era, més hi anava. Però estic fart de veure gent morir, que cada mort deixi una història inconclusa; no obstant, entre els cadàvers destrossats, les violacions i la fam, busco històries de vida que serveixin per equilibrar la balança anímica. Com la de Manuel Orellana, que va perdre les dues cames un mes i sis dies abans d’acabar la guerra a El Salvador i ha aconseguit que els seus tres fills arribessin a la universitat cosint samarretes.