"Ni un sol japonès va morir per la dana"

El 29 d’octubre del 2024, els valencians no van rebre l’alerta vermella fins a les 20.11 hores. Resultat de la barrancada: 229 morts –aquesta setmana han trobat un dels tres desapareguts–, 305.771 damnificats, 11.242 habitatges i 141.000 vehicles sinistrats. Carmen Amoraga, escriptora amb premi Nadal i exdirectora general de Cultura i Patrimoni de la Generalitat Valenciana, va patir la fúria de l’aigua i, amb Maxi Roldán, ha escrit una monumental crònica del minut a minut. Lágrimas de barro (Espasa), es titula, i els drets d’autor aniran a l’Associació Víctimes de la Dana 29 Octubre 2024.

Si tanca els ulls, ¿quina imatge l’assalta?

Visc a Picanya, a menys de 30 metres del barranc del Poio. Recordo que vaig sentir les campanes tocar en senyal d’alarma. Endimoniadament. Érem a casa el meu marit i una de les meves filles, i l’altra, que estava a la biblioteca, ens va avisar que el barranc venia com venia. Quan vaig anar cap allà, recordo la cara d’horror d’una veïna que en tornava. Em vaig espantar.

Però no va tornar enrere.

No plovia. Vaig veure la fúria del corrent. Al tornar, l’aigua ja m’arribava pels genolls. Vaig anar agafant-me als barrots de les cases i no encertava a poder posar la clau al pany. Vam pujar al pis de dalt i vam veure que els cotxes que xocaven contra les parets, que l’aigua rebentava portes. Vam perdre el terra, les parets, la cuina.

Podia haver netejat el fang i girar full, però es va posar a documentar la tragèdia.

Vaig passar molts mesos sense arribar a comprendre com ens havia passat tot allò. No entenia la geografia, ni la meteorologia, ni el comportament de l’Administració. Ha sigut una manera d’entendre el que ens va passar, que va ser un cas clar d’ineficàcia política. La riuada no s’hauria pogut evitar, però sí les conseqüències. No va morir ni un japonès.

¿És significatiu?

El 28 d’octubre, amb la informació facilitada per l’Agència Espanyola de Meteorologia (Aemet), l’Ambaixada del Japó va contactar amb tots els ciutadans japonesos que hi havia a la província de València i els va transmetre indicacions molt precises perquè no morissin. Avui sabem que, quan es va constituir el Cecopi (Centre de Coordinació Operativa Integrat), a les 17.00 hores, ja havia morts molta gent.

¿Es veu capaç d’assenyalar amb el dit els responsables?

Les responsabilitats penals les ha de determinar la justícia, però m’agradaria que el pes de la llei caigués sobre els que tenien la competència per salvar les vides que no es van salvar. Si el procés seguís aquesta línia, es prendria molt més seriosament la decisió de qui es posa al capdavant dels organismes.

Han realitzat innombrables entrevistes. ¿Van demanar també poder parlar amb el president Mazón?

Vam demanar entrevistes a la Generalitat i ens van dir que no. Però vam accedir als informes que s’han emès a petició de la jutge Nuria Ruiz Tobarra, i de les declaracions de la Generalitat es desprèn que els tècnics no han pogut demostrar la seva capacitat.

¿Quina pregunta faria al president?

Després de la primera entrevista que va donar a un mitjà en 11 mesos –i que va indignar els afectats–, li preguntaria si seria capaç de mirar als ulls a les víctimes, a les quals no ha rebut, ni reconegut, ni mostrat respecte. Puc entendre que els responsables es construeixin relats ("vam obrar amb la informació que teníem», "vam actuar amb els mitjans disponibles»), però no és el relat de l’Ambaixada del Japó.

Personalment, ¿què ha pogut concloure del cataclisme?

Tenia un autoconcepte molt pobre. He vist moltes vegades Titanic i hi ha una escena en la qual Jack i Rose salven un nen i, al portar-lo amb el seu pare, veuen que aquest home tria el camí que els porta l’aigua, i sempre pensava: "Aquesta seria jo». Però he vist que soc més fort del que creia i que vaig prendre alguna bona decisió. Podia haver fet classe a Castelló, però no vaig voler comprometre els meus alumnes ni a mi, i la vaig cancel·lar. M’he cuidat dels meus, he fet el possible per ajudar i he pogut dormir tranquil·la.

¿I als altres, què ens diu?

Que el canvi climàtic és un fet i que la seva negació és un altre fet. Hem de saber que, quan votem, estem triant un projecte que té repercussió en els impostos que després pagaràs, en les hores que treballaràs, en els drets que disfrutaràs, però també en la postura davant el canvi climàtic. Mai ha plogut amb aquesta virulència. Mai hem viscut uns estius tan calorosos. Això que ens ha passat li pot passar a qualsevol.

Notícies relacionades

Els Pecos, la venjança d’un fenomen fan menyspreat

El somni americà mutilat

¿No li venen ganes de tornar a la política?

Ja vaig fer la meva contribució. Miri, jo crec en una interpretació lliure de la paraula idiota. Per als grecs, els idiotes eren els que, malgrat poder treballar per a la societat, treballaven per a ells mateixos. La política ara mateix està plena d’idiotes.