Patricia Hill Collins, llegenda del feminisme afroamericà: «Criar la meva filla va ser una forma de resistència»

En aquest món enrevessat, ¿què hi ha a dalt de tot de la seva agenda?

Donar esperança als joves. Hem retratat un món horrible i estan desencisats. Però la imaginació política és viva en ells, i els hem d’obrir les portes. La joventut és un període crucial per entendre que les idees importen, especialment per als grups que lluiten contra la desigualtat.

¿A vostè com li va néixer la consciència?

Va ser un procés. De nena, la meva mare em va portar a la biblioteca pública i, a través de la lectura, va sembrar en mi la creença en el poder de les idees i la llibertat d’expressió. Però vaig ser l’única noia negra en moltes de les meves classes i vaig notar aviat que les meves idees eren ignorades o subestimades, i que els llibres escolars no reflectien la història de la meva comunitat.

¿El feminisme va venir després?

No em va interessar realment fins que em vaig quedar embarassada. Treballava com a professora i la reacció va ser un «¡oh!, ¿de debò?». Vaig entendre d’una manera profunda les tensions entre el treball acadèmic, la cura i les expectatives socials. L’embaràs i la maternitat són experiències polítiques que revelen les estructures de poder que travessen la vida quotidiana.

Es pot considerar un germen de la seva teoria de la interseccionalitat.

Criar la meva filla va ser una forma de resistència i de transmissió dels valors de justícia, pensament crític i orgull d’identitat. També em va permetre connectar amb estudiants joves i entendre les seves lluites. He procurat militar des de l’aula, el text, l’escolta i l’acompanyament.

Troba «formes de resistència» en llocs curiosos. En el hip-hop, per exemple.

El hip-hop no és només música. És un lloc de producció de coneixement en què l’experiència viscuda es converteix en teoria. En el cas de les dones, reflecteix les tensions dins de les comunitats negres sobre la masculinitat, la sexualitat i el poder. El problema ve després.

¿Amb la hipersexualització?

Amb la mercantilització, que ha convertit el hip-hop i altres moviments culturals de base en una indústria global que sovint reforça els mateixos estereotips que havia desafiat. Les dones s’enfronten a un doble dilema: són hipervisibles com a cossos sexualitzats i invisibles com a creadores.

¿Com es desempata això?

És un terreny en disputa en què els significats es negocien constantment.

¿Figura entre la música que escolta?

En la privacitat prefereixo escoltar Nina Simone o Dinah Washington, però també torno a Beethoven, que no va poder sentir ni una sola nota de la seva Novena simfonia perquè ja era completament sord. Una altra mostra de resistència, ¿no troba?

Avui dia l’ofensiva contra les «resistències» no és poca cosa.

¡No és nova! La desinformació, les notícies falses i les teories de la conspiració es reciclen, no desapareixen. Són part d’una estructura de poder que decideix quines narratives són vàlides i quines no, i que negocia amb les nostres pors.

Trump anomena els seus crítics els «enemics interns» del país.

Els discursos de seguretat i ordre als EUA s’acostumen a fer servir per criminalitzar joves negres, migrants i activistes.

Després de 50 anys treballant, ¿no li causa neguit, això?

La reacció violenta que veiem actualment és la demostració que el pensament crític aconsegueix desestabilitzar estructures injustes. Reconec que el món es troba en una situació delicada, però també observo als EUA un fenomen esperançador: els joves s’han posat a llegir la Constitució.

A Europa ocupen el carrer per la massacre que hi ha a Gaza.

No he seguit el desenvolupament de la Flotilla Global Sumud, però les protestes són accions rupturistes que obliguen a repensar el rol de l’autoritat i la justícia.

Notícies relacionades

Caricatures contra l’horror: el MNAC rescata Mario Armengol, el ninotaire que va desafiar Hitler

Antonio Orozco ressorgeix de les seves cendres: «Es van ajuntar coses difícils que no vaig triar viure i vaig petar»

¿Què els diria a l’orella a aquests joves?

«No deixis que ningú et digui que la teva experiència no compta com a coneixement». «Fes servir la teva veu, el teu art, les teves preguntes, tot el que tinguis, per imaginar-te la llibertat».