A contrallum Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Comprar i vendre
Ni Espanya es trenca ni Espanya naufraga, tot i que a alguns els donaria molts vots que naufragués, que es trenqués o que es posés a la venda
Quan alguns diuen obsessivament que es trenca Espanya, el que jo sento és que «se’ls trenca Espanya», com si Espanya fos una joguina que els pertanyés només a ells. Significa que la vida adulta està molt infantilitzada. A casa meva, l’endemà de la nit de Reis, no quedava cap joguina sencera, i no per maldat, sinó perquè la curiositat de veure el que hi havia a dins era més gran que el plaer de jugar-hi. Ens agradava accedir a les entranyes d’un cotxet de corda tant com desplaçar-lo al llarg del passadís. Les entranyes de les joguines de llavors eren purament mecàniques i la mecànica s’entén, de manera que el motor d’una locomotora servia per fabricar un altre artefacte (un ventilador, per exemple). Així que les joguines, més que trencar-se, es transformaven. Potser és el que li passa a Espanya, que es transforma precisament per no trencar-se. No obstant, quan els nostres pares, amb la mirada desconsolada, observaven aquella hecatombe de ninots amb les tripes a l’aire, solíem donar la culpa a l’altre. L’altre ha sigut sempre el perfecte culpable.
Entretots
En qualsevol cas, els Reis ens portaven també els Juegos Reunidos per a les tardes familiars dels dissabtes. Els Juegos Reunidos només es podien esbudellar mentalment. Vull dir que no es guanyava al parxís o a l’oca obrint el dau o destrossant el tauler. Havies d’enfrontar-t’hi amb el cap. Eren, en certa manera, jocs intel·lectuals. De manera que, una vegada oberts els ninots que ploraven i tancaven els ulls o el robot que caminava pesadament sobre les rajoles de l’habitació, no quedava més remei que seure al voltant d’una taula i començar a remenar el gobelet.
Com Espanya, si atens el que es diu a les ràdios i a les televisions i se sent en les tertúlies dels bars, ja està pràcticament trencada, no estaria de més que els polítics comencessin a jugar al Palé, que és un joc de taula capitalista, com la mateixa vida, en el qual es negocia molt. Es negocia amb l’altre, amb la realitat, amb la sort i amb un mateix. És impossible que d’una negociació a tantes bandes no en surti alguna cosa positiva. Potser comprant i venent ciutats imaginàries comprenguin que no és tan fàcil comprar i vendre ciutats reals. O sigui, que ni Espanya està en venda, ni Espanya es trenca ni Espanya naufraga, tot i que a alguns els donaria molts vots que naufragués, que es trenqués o que es posés a la venda.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
