El cost de l’última milla

Cal recordar que la inflació de la zona euro continua estant per sobre del 4%, malgrat que l’economia està estancada des de fa tres trimestres i que és molt probable que retrocedeixi en el tercer trimestre d’aquest any. Per al 2024 es preveu un increment del PIB de l’eurozona de l’1% i una inflació del 3,2%. Hi ha diverses raons per les quals la pujada dels tipus d’interès no està sent tan efectiva com s’esperava en la seva lluita contra la inflació. En primer lloc, cal tenir en compte que l’impacte de la pujada de tipus triga almenys un any a tenir efecte sobre el consum i la inversió. Per tant, els efectes més importants encara han d’arribar. Però, a més, hi ha altres factors que estan dificultant el control de la inflació: la recent pujada del preu del petroli; uns increments salarials mitjans per sobre del 4%; un euro feble, que encareix encara més les importacions energètiques; una forta resiliència de l’economia a la pujada de tipus degut, en part, al fet que la nostra taxa d’endeutament privat avui és moderada, i, finalment, unes polítiques pressupostàries expansives que han adoptat la majoria dels països de la zona euro.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Als factors conjunturals, s’hi sumen una altra sèrie de factors estructurals que faran més difícil la tasca del BCE de reduir la inflació fins al 2%. En primer lloc, la falta de mà d’obra amb coneixements tècnics a determinats sectors i professions està pressionant a l’alça els salaris. En segon lloc, produir amb criteris de sostenibilitat encarirà els productes (l’anomenada greenflation). També el canvi climàtic farà que les collites siguin cada vegada més inestables, cosa que repercutirà en el preu dels aliments bàsics, com està passant avui amb l’oli d’oliva. D’altra banda, la política d’autonomia estratègica que pretén reduir la nostra dependència de la Xina, sumada a la nova era de la desglobalització i l’auge del proteccionisme en les grans potències mundials, tindran efectes alcistes sobre els preus. En últim lloc, la terciarització de l’economia fa cada vegada més difícil introduir el factor competitivitat-exterior com a element necessari d’ajust en els preus.

Per tot això, seria raonable que el BCE assumís un nou objectiu d’inflació per sobre del 2%, cosa que no farà en ple procés de control de la inflació perquè perdria credibilitat. No obstant, podria flexibilitzar-lo quan l’economia es trobi estancada o en retrocés, per evitar l’alt cost econòmic d’arribar a l’«última milla» en el control de la inflació. També seria necessari que la seva lluita contra la inflació vagi acompanyada d’una política pressupostària més restrictiva que la que hem viscut els últims anys. Tot això ajudaria a allunyar el fantasma de l’estagflació, que es produeix quan l’economia no creix, però hi ha inflació elevada. En definitiva, la batalla contra la inflació hauria de tenir en consideració que alguns dels fonaments de l’economia estan canviant i que és possible que hàgim de conviure durant bastant temps amb una inflació superior al 2% i amb tipus d’interès per sobre del 3%. La nova normalitat. Perquè el que no va ser normal és que tinguéssim durant més d’una dècada tipus d’interès molt baixos o fins i tot negatius.